memòria de barri
Jordi Llorach i Cendra
Com gairebé tot, la sardana va ser motiu de repressió després de la ‘incivil’ guerra espanyola. Ben aviat, però, persones i entitats conscienciades van iniciar la recuperació de les audicions amb el pretext de “proporcionar un sano y honesto esparcimiento a jóvenes y adultos”. Així, l’any 1946, la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat i les Escoles Virèlia organitzaren conjuntament dues ballades de sardanes a Els Pins —Via Augusta, 202—, els jardins del magnífic palauet que havia estat residència dels comtes de Fígols i que les escoles ocupaven com a llogaters. L’èxit obtingut va animar a la Confraria que, amb el consentiment de les escoles, programà audicions regulars els diumenges al matí i que se celebraren fins a principis dels anys seixanta. No va ser fàcil fer-ho. Era imprescindible tramitar els permisos previs al Govern Civil i els controls de ‘la secreta’ eren habituals durant les audicions.
Per organitzar les ballades de sardanes,
era imprescindible tramitar els permisos previs al Govern Civil
La majoria de ballades van ser organitzades per Albert Matas i Gual, fill del músic i compositor Josep Matas i Cullell, i també autor d’alguna sardana. Amb ell, col·laboraren Josep Santiago i Mestres, vocal de cultura de la Confraria, el meu germà Enric, responsable dels comptes, i alguns més. El cost de cada ballada era d’unes quatre-centes pessetes que es recuperaven amb la venda d’entrades. Els assistents, en nombre de dos o tres-cents per sessió, i a més de confrares i alumnes, eren majoritàriament de Sant Gervasi, Sarrià, Gràcia i l’Eixample. La revista Forja de la Confraria, editada per imposició en castellà, l’any 1948 informava que “Las sardanas resultan un rotundo èxito, tanto de público como económico. Nuestras audiciones en Los Pinos se han hecho ya notables entre los que gustan de nuestra danza”.
En el llibre La sardana. El fet històric, de J. Mainar i J. Vilalta, es llegeix: “Durant els anys quaranta, els centres parroquials i les entitats catòliques contribuïen a fer que la sardana tingués un lloc preferent a les festes populars”. I, també: “Les comissions de festa de pobles i barris, tenien compte de donar tot el relleu possible a la sardana a fi de satisfer les demandes de molta gent”. Així, a Sant Gervasi i en els mateixos anys que a Els Pins, es varen celebrar ballades a les places de Cardona i de La Bonanova i amb motiu de celebracions i de la festa major. Tot plegat, va fer reviure
“La dansa sencera d’un poble
que amb les mans encaixades avança estimant.”
segons els versos de Joan Maragall. Una tasca poc coneguda, que mereix tota mena de lloances.
Jordi Llorach i Cendra és escriptor
