Treballant a Sant Gervasi
Fotografies: Javier Sardá; textos: J. Sardá i J. Mestre
Nascut el 1953, Sebastià Torres va començar a treballar a 16 anys com aprenent a l’empresa de decoració de Francesc Colom, al carrer Balmes. La feina de tapisser, el porta a conviure cada dia amb cortines, sofàs, butaques i seients de tot tipus per als veïns del barri.
L’any 1956, en construir-se l’edifici de veïns a Balmes, Buscarons i plaça Joaquim Folguera, Francesc Colom va obrir dues botigues de decoració i mobiliari al carrer Balmes, una sobre de Joaquim Folguera i l’altra davant de la gasolinera de Balmes, prop de plaça Molina. Al carrer Buscarons hi havia el taller, en un soterrani sense llum natural, on diversos artesans treballaven amb sofàs, butaques o cadires dissenyades a mida o en la restauració d’entapissats. Aleshores hi havia molta oferta però encara més demanda, cosa que permetien als treballadors fer hores extres per obtenir més ingressos.
Un amic de Sebastià, a qui no li agradava el treball de tapisser, li va dir que deixava vacant el lloc de treball. I el seu germà, que també treballava de tapisser en una altra empresa, el va animar a entrar al sector. Sebastià havia fet abans algunes feines amb el seu germà. I res a veure amb la granja de pollastres del seu pare!
Els clients de les tapisseries eren de classe mitjana del barri de Sant Gervasi, i també hi havia clients de l’alta burgesia, com els comtes de Sert, que tenien l’habitatge a la falda del Tibidabo. Les dècades de 1970 i 1980 es va posar de moda l’entapissat de parets, ja que aportava major aïllament tèrmic i acústic per a edificis construïts amb parets de maons massissos. Recorda un dia que, visitant una casa on havien de fer una reforma encarregada per El Corte Inglés, es va fixar en l’acabat que tenia l’entapissat d’una altra paret, fet a l’estil anglès, que amagava els llistons d’unió de les teles. Sebastià li va comentar a Francesc Colom que sabia com fer-ho i a partir d’aquest dia va passar a ser el responsable de tapisseria del negoci.
En la Barcelona preolímpica, va fer les tapisseries de l’hotel Colón i del Palace Hotel Barcelona. Actualment fa treballs de manteniment per al Cercle del Liceu entapissant els seients, les butaques i els sofàs de vellut que van sobreviure a l’incendi; el desgast per ús públic requereix una restauració constant. Algunes parets del Liceu, també entapissades, es van salvar i es conserven originals d’època.
Una tapisseria familiar
Fotografies de Javier Sardá
El 1974, quan Sebastià tenia 22 anys, es va casar amb una veïna, Maria Jesús Offroy Santos, l’actual parella. En 1999 Francesc Colom, en arribar a l’edat de jubilació, volia tancar el negoci però Sebastià li va proposar quedar-se’l amb tots els treballadors i no cobrar la quitança. Així va ser com va passar a ser propietari de l’empresa de tapisseria, després d’acordar amb la propietat el preu del lloguer.
L’any 2000, Cristian, fill de Sebastià i M. Jesús, va entrar a treballar d’aprenent amb el pare de mestre. Només tenia 16 anys. De petit, Cristian ja passava moltes hores en el taller manipulant fustes per fer-se objectes amb les restes de mobles que trobava. El seu ‘màster’ en tapisseria va ser un sofà fabricat amb la part davantera d’un 600, amb la col·laboració del pare i dels cosins que són planxistes i pintors. Va ser una feina única i molt personal.
Fotografia cedida per la tapisseria Torres.
La gestió de personal del negoci es va fer difícil, sobretot amb la tendència a la reducció de les feines d’encàrrec. Els treballadors s’han anat jubilant o independitzant, i avui Sebastià se sent còmode amb una estructura totalment familiar: amb en Cristian formen l’equip de taller, i la M. Jesús es fa càrrec de l’administració i la comptabilitat. El treball de tapisser el porta a col·laborar amb fusters ebenistes per a intervencions amb mobles que combinen teixits o pells, o en projectes de decoració per encàrrec, que actualment es limita a clients molt exclusius. Encara hi ha clients que tenen algun moble o la butaca amb un valor sentimental, i els descendents els restauren tot i saber que el cost de la restauració pot ser superior al d’un moble nou. La qualitat d’una butaca antiga és en les fustes que formen l’estructura. Això queda amagat, però la majoria de mobles actuals són impossibles de restaurar perquè els aglomerats o plàstics que s’utilitzen demanen una reconstrucció total o, com a mínim, afegir molts reforços. Així és molt més costós arreglar un sofà nou que la restauració, justificada, d’un sofà o butaca de fusta noble.
