El Racó dels Veïns
Haydée Vila Amigó
Fa un mes vaig fer-me un esquinç de menisc. No és gran cosa, ja ho sé, però ha estat prou molest com per impedir-me caminar. Acabo de complir 50 anys i mai havia tingut cap problema de mobilitat. Doncs quina sort, direu, i per què ho explica al diari del barri? Doncs perquè per primer cop he pogut posar-me a la pell d’una persona amb mobilitat reduïda que comparteix la vida amb un gos. I l’experiència ha estat nefasta.
El meu esquinç ha coincidit amb l’operació de caça i captura de propietaris de gos als parcs de Barcelona per part de l’Ajuntament. Ja em sembla estrambòtic que el consistori suposadament més ‘com nosaltres’, format per gent que ve dels moviments veïnals, dediqui tants recursos a empaitar els propietaris dels gossos i a impedir-los l’entrada als parcs, estiguin lligats o deslligats. Hauria dit que en una ciutat en alerta 4 per terrorisme, en què molta gent ho passa malament amb l’atur, els desnonaments o la pobresa energètica i on una enorme quantitat d’infants viu per sota del llindar de la pobresa, aquest Ajuntament tindria altres prioritats. Els animals de companyia aporten moltíssims beneficis a les persones: són un bàlsam per la soledat, obliguen a la gent gran a moure’s, enforteixen els valors de solidaritat i responsabilitat en les criatures, donen calor i alegria als malalts o persones vulnerables. Entre molts més.
Aquests dies he entès perquè és important que els propietaris de gos puguin accedir als parcs i jardins que són a prop de casa seva. Que li expliquin a la Sra. Carme, que té vuitanta anys o al senyor Franciscu de setanta i escaig -que es recupera d’una operació- que ha de caminar 15 minuts d’anada i 15 de tornada per deixar anar el seu gos, o digueu-li a l’Enric que tot just comença a tenir una Esclerosi però encara es pot valdre, al meu veí que ha tingut un accident de moto i va amb crosses o a mi que he patit un esquinç. Tots necessitem un parc a la vora de casa on poder anar amb el gos. Perquè nosaltres som ‘veïns’ amb els mateixos drets que tothom i els nostres gossos necessiten un temps cada dia per jugar i relacionar-se. No fer-ho els converteix en gossos porucs, nerviosos i que poden generar problemes i sorolls a casa. I això acaba amb les queixes dels veïns. I, si tot va molt malament, en abandonaments.
Al parc hi cabem tots: que busquin la manera, que eduquin els animals o els amos, que posin horaris, que multin els incívics. El que vulguin. Però que ho solucionin. Som moltíssims els veïns i veïnes afectats.
