Naturalment curiosos
Marc Talló i Neus Mestre
La setmana passada, vaig veure una parella d’avis que comentaven molt estranyats una notícia del diari que deia que tot i que les donacions de medul·la òssia havien augmentat un 48% en els últims tres anys, molts pacients els rebutjaven. Aquests dos avis van entendre de forma errònia el significat del rebuig.
Un trasplantament és la substitució d’un òrgan que no funciona per un altre que si que ho fa. Com que nosaltres només tenim un òrgan de cada (o un parell d’òrgans en alguns casos) quan un d’ells ens falla necessitem canviar-lo. Imaginem-nos que el nostre cos fos un cotxe i de cop una roda es rebentés, el que necessitaríem seria canviar-la. El que passa en els trasplantaments és que nosaltres no tenim la roda de recanvi a sobre i necessitem que alguna persona externa ens faci una donació altruista (els òrgans no es poden comprar!) i puguem canviar aquest element disfuncional.
Ara bé, no és tan fàcil això de posar un òrgan de recanvi! El nostre cos pot distingir entre el que és i no és nostre. De manera, que si ens infecta un virus o un bacteri podrà actuar contra aquests. Amb els òrgans d’altres persones passa el mateix, el nostre cos els detecta com a forans i es defensa contra aquests, encara que ens puguin ser beneficiosos. És com si tots els òrgans del nostre cos tinguessin un codi de barres comú de manera que les defenses o sistema immunitari només ataca a òrgans o organismes que no tenen el nostre codi de barres. Ens podem imaginar a les nostres defenses viatjant pel cos amb un detector, com els de les caixes registradores dels supermercats, que va passant per tots els òrgans i mira que no hi hagi cap element estrany que tingui un codi diferent al nostre. Quan això passa, les defenses actuen per combatre contra aquest element extern.
El rebuig, mal entès per la parella, fa referència al fet que el nostre cos pot atacar i fer impossible l’arribada d’un nou òrgan amb un codi de barres que no és el nostre, detectar-ho com un element extern i atacar-lo. Per evitar-lo, molts cops s’intenta que el trasplantament vingui d’un familiar i en el millors dels casos d’un bessó ja que com més parentiu, més semblant és el codi de barres. Per evitar el rebuig de l’òrgan i evitar que les defenses del cos destrueixin l’òrgan trasplantat, prèviament es fan test de compatibilitat per veure si el nou òrgan podria funcionar amb la persona que el necessita.
Així doncs, ja sabeu, aquest sistema de reconeixement és com una moneda amb dues cares oposades: per un cantó ens pot ajudar combatent elements externs però per un altre, pot obrir la porta al rebuig, perjudicant-nos.
Marc Talló Parra i Neus Mestre Farràs són biòlegs humans i recolliran les vostres propostes de temes a tractar a naturalmentcuriosos@gmail.com
Il·lustració destacada: Reconstrucció del primer trasplantament de cor humà que va fer el doctor Barnard el desembre 1967; Ciutat del Cap, 12 de setembre de 2011.
Fotografia de Tiiu Sild