Jordi Llorach, activista de barri i col·leccionista de caganers

Gent del barri

Maria Antònia Font Fernández

Acabem l’any amb una entrevista nadalenca a Jordi Llorach. Vam parlar amb ell des de casa seva. O potser des de casa d’una gran família de caganers (i no és cap metàfora)…

Els reis de casa seva són els caganers. Quants en té?
Aproximadament tinc uns 425 caganers. En principi els tenia tots al lavabo, però els vaig haver d’esponjar perquè estaven atapeïts. Aleshores vaig començar a guardar-los en un prestatge del menjador, però la meva dona i la meva filla em van fer veure que no era el lloc ideal. I vaig crear el WC Museu, un museu escatològic. Ara, com pots veure, en tinc algun al menjador i algun en una habitació, però la gran majoria són al lavabo.

Com va començar aquesta afició?
En essència és perquè m’agraden molt les tradicions populars. I una de les tradicions més significatives del calendari és el Nadal. A més, també m’agrada molt col·leccionar coses, guardar-les. Doncs bé, què podia col·leccionar que estigués relacionat amb Nadal? Hi ha qui col·lecciona nens Jesús, àngels, bens… Però en el meu cas hi havia un punt de rebel·lia i em vaig decidir pels caganers.

Quants anys fa, d’això?
Fa uns 30 anys.

I de mitjana, quants caganers entren cada any?
Depèn: és molt irregular. L’any passat, per exemple, no en vaig comprar cap. Passa que n’hi ha molts que ja els tinc… M’agradaria destacar, a més, que a la meva col·lecció no hi ha cap caganer que representi algun personatge. És a dir, avui en dia es recreen molts personatges coneguts, com ara polítics… D’aquests no en tinc cap, tots els caganers que col·lecciono són impersonals. Per què? Doncs perquè entenc que, si pertanyen a la cultura popular, els caganers no han de presentar ningú. Per a mi, aquests caganers nous són una desviació. Ara, reconec que podrien ser l’origen d’una altra col·lecció.

En general, els caganers els busca o són ells qui el troben?
He anat a alguna fira de Nadal, principalment a la de Santa Llúcia, però també a la d’Olot i a la de Sabadell. També visito alguna botiga. Però a part d’això, si els trobo bé, i si no res.

Voldria ara que em digués el punt més proper on va trobar un caganer i el més llunyà.
El de més a prop… suposo que la fira de Santa Llúcia. De botigues de caganers no n’hi ha gaires, al marge de les de records. I el de més lluny va ser regalat, cosa que em va fer molta il·lusió. Perquè el que més li agrada al col·leccionista és ensenyar les seves troballes. Doncs bé, una vegada em van convidar al sud de França, a la sessió de pessebristes. I em van regalar dues figures negres [ens les mostra]. Són amulets: per mitjà d’una funció vital, els caganers representen la salut i la regeneració de la terra.

‘Hi ha figures del pessebre
que estan en posició de caganer,
però no es tracta de caganers
en sentit estricte’

Quin és l’origen del caganer?
L’origen de la figura del caganer és incert: com que són escatològics, no han interessat gaire, i per tant no hi ha documentació, que és el que acostuma a passar en la cultura popular. Falta un estudi aprofundit i seriós sobre l’origen i l’evolució del caganer.

En fem la crida.
Si surt un voluntari, jo l’ajudaré. Hi ha una hipòtesi que defensa que el caganer és d’origen mediterrani. Al sud de França hi ha els santons, i a Múrcia i a Andalusia també hi ha algun caganer. Però cal un estudi seriós (sembla mentida) [riu].

Per acabar el tema caganer, hi ha cap comunitat de col·leccionistes de caganers?
Oh i tant! Hi ha l’Associació d’Amics del Caganer.

Vostè hi pertany, suposo.
Evidentment! En tinc un diploma i tot. La nostra missió és recollir la poca informació que hi ha sobre els caganers. Perquè hi ha figures que estan en posició de caganer, però no es tracta de caganers en sentit estricte. O sigui, no són figures de pessebre. De caganers, altrament, n’hi ha amulets, gorges, capitells… L’acte escatològic no deixa universal: l’art mateix hi ha entrat. En podríem parlar una bona estona!

Sens dubte. Però vostè també és conegut al barri per la seva implicació. Més en concret, ha estat vicepresident del Consell de Barri de Sant Gervasi – Galvany. Parli’ns d’aquesta experiència.
És una experiència que em va permetre conèixer molta gent i accedir a ambients que en altres circumstàncies m’haurien estat vetats. Ara bé, he d’admetre que no hi vaig acabar d’encaixar: crec en la política participativa i de fet crec que és necessària, però amb això n’hi ha prou… En tot cas, l’experiència em va servir per conèixer millor el barri, i com més coneixes una cosa, més te l’estimes, tot i les mancances.

Quina impressió li fa el barri en general i el sector de Galvany en particular?
El barri el trobo… amorf. M’explico: el veïnat és conformista i es resigna que si una millora no es fa enguany ja es farà l’any vinent. També és veritat que hi ha moltes persones que tenen la vida prou solucionada, sobretot en l’aspecte de la sanitat. I és clar, l’autobús per anar al CAP? Home, si ens el donen, ideal, però si no ja hi aniré en taxi, o ja m’hi acompanyarà la jove… La comoditat ens guanya. Darrerament s’ha començat a aixecar la joventut, que no està tan bé. Però la gent de 40 anys en amunt té una altra mentalitat.
Vaig adonar-me que a tot el districte, però sobretot al Galvany, no hi ha equipaments. Aquí baix no tenim ni zones verdes. Ara sembla que arranjaran el Turó Parc… Però hi ha barris que l’Ajuntament els cuida més. Tampoc ens ajuda el fet que no hi ha gaire associacionisme, i no ens sabem moure com fan altres veïnats. Per no tenir, no tenim ni cinemes! Som un barri benestant, és veritat, però també som ciutadans! Un cas a part és el de Bartolomé Criado, que és un fenomen a l’hora de cuidar tant els veïns com els ciutadans.

No estem tan bé com sembla…
Sempre faig la mateixa comparació: en les pel·lícules de l’Oest, hi ha un moment donat en què tots els habitants es reuneixen en assemblea. Acorden de fer alguna cosa, i aleshores algú diu: Que es faci! Doncs bé, si els polítics realment tinguessin en compte l’opinió de la gent, escoltarien més què és el que els demanem.

Amb l’equip de govern actual hi té menys contacte, m’imagino.
Vam fer una mica de traspàs. Aquest govern hi posa ganes, però s’ha trobat una herència molt poc favorable. Jo animo la gent a anar als Consells de Barri, per això. Per cert, aquest és l’únic barri on sempre i pertot han governat els convergents…

Fa uns mesos vam entrevistar Xavier Baladia, i ens va comentar que a Sant Gervasi hi havia hagut una burgesia molt emprenedora però que els seus descendents no tenen aquell esperit…
Hi estic completament d’acord. Avui en dia, estar-se al sofà de casa i marxar els caps de setmana tira molt. Aquell esperit patriòtic no ha perdurat en els seus fills i nets. Ara, la fama de burgesos no ens la podem treure de sobre! Jo fa 42 anys que visc aquí, des que em vaig casar. Vaig néixer a Bell-lloc d’Urgell per casualitat, però em vaig criar a Gràcia. Amb la meva dona vam venir aquí buscant silenci, encara que avui en dia ja no n’hi ha. I he de dir també que no fa gaire vaig haver d’anar al Clot… i el menjar era molt més barat que aquí: som uns desgraciats!
Des de fora de vegades es té una imatge equivocada del barri…
Sí, però els estrangers comencen a llogar pisos i a fer-hi festes… I també hi ha prostitució encoberta i drogues…

Per acabar, vostè és Llorach de cognom. No deu estar emparentat amb Xavier Baladia?
Sospito que sí, però no ho puc demostrar. Hauria d’anar a uns arxius de Tarragona.

Seria un bon pretext per anar a veure caganers.
Sí! [riu]

Bon any nou a tots els veïns. Que els amulets de Jordi Llorach ens portin salut a tots.