El racó dels veïns
Publiquem la resposta a la carta de Francesc Costa, que es va reproduir a la revista d’El Jardí, de febrer
Silvia Grandio
El meu millor amic, el meu gos Bambi, va morir fa cinc dies. Fins al que va ser el seu darrer matí va passejar tranquil·lament per Can Castelló, aquest parc de la discòrdia on durant anys no hi ha hagut problemes de convivència entre nens, gossos, ancians que prenien el sol i els usuaris del centre cívic.
L’entrada de gossos havia estat prohibida feia unes setmanes, però ni per un sol moment em va passar pel cap robar-li a l’ésser més bondadós i agraït que mai he conegut els seus darrers passejos al sol al jardí on se sentia segur. El Bambi era molt conegut al barri, un àngel realment estimat per tots els gossos i per desenes de veïns. Tots el saludaven i s’acostaven a fer-li una carícia, que ell retornava amb la seva mirada neta i sempre plena d’agraïment. El meu petit ja gairebé no tenia forces per caminar i s’estirava a terra després d’unes quantes passes; i així, mentre descansava, dos membres de la Guàrdia Urbana em van multar per “tenir un gos sense lligar però sense que suposés perill per a la gent”. El meu petit iaio, malalt i cansat era de sobte un perill per a la societat.
És una ironia que arran de les trucades constants a la policia d’un veí que mai ha trepitjat el parc, s’hi hagi prohibit l’entrada als gossos. És una injustícia que desenes de persones, moltes d’elles -d’edat avançada- hagin de passejar als seus gossos pel carrer, privant-los a ells d’un passeig tranquil amb el seu millor amic i privant als seus gossos de la socialització amb els seus congèneres.
Pagaria totes les multes del món per poder tornar a veure al meu gos estirat al parc, per tornar a veure’l remenar la cua mentre els veritables usuaris del parc com el senyor Vicente i la seva esposa Ana en cadira de rodes, l’acaricien.
I mentre segueixo plorant cada dia la pèrdua d’en Bambi, desitjo que el nostre món deixi de regir-se per persones que fan passar el seu benestar per sobre del de tota una llarga comunitat.
A Barcelona, aquesta ciutat recentment qualificada de “ciutat amiga dels animals” li estan robant a poc a poc els petits espais verds de cada barri on els millors amics dels homes podien gaudir i alhora ens feien a tots millors persones.
El nostre ajuntament ha oblidat que tots els ciutadans, pel simple fet de viure en una ciutat convivim els 365 dies de l’any amb sorolls infernals de cotxes, autobusos, obres inacabables, festes de barri, camions de les escombraries nocturns, i consideren un tema d’estat el lladruc ocasional d’un grup de gossos. El nostre ajuntament ha convertit als ciutadans amb gos en una casta marginada.
