Societat
Elsa Corominas
Aquest novembre a la Casa Orlandai s’han fet dues sessions amb la finalitat de col·lectivitzar els patiments, de posar en comú vivències personals que, viscudes individualment, poden implicar moltes dificultats, però que en ser compartides ajuden a sortir-se’n o conviure millor amb la dificultat, la complicació, el patiment o el dolor que impliquen.
Per accedir al contingut complert crea un compte gratuït
Dimarts 4 de novembre el “Poc se’n parla” el pòdcast de salut mental i dissidència amb públic i en viu de la Maria Bascompte Sacrest, va comptar amb la Laura Duran Vallès, referent de benestar emocional i salut comunitària del CAP Sarrià; Martin Correa-Urquiza de Ràdio Nikosia; i amb un missatge sorpresa de l’escriptora Rosa Montero, per tancar el programa. Va ser una trobada important per reivindicar que el patiment mental també és polític i que els espais comunitaris han de ser col·lectius per socialitzar el que ens passa i poder pensar en comú.
L’endemà, dimecres 5 de novembre, al cicle de debat i reflexió “Les Veus de la República” (coordinat per Marta Masats i Elsa Corominas) s’abordava un tema complex: Com sobreviure a les agressions i als abusos de poder? Assetjaments, violències socialment normalitzades pel sol fet de ser dones o infants, abusos diversos, agressions sexuals.
Escoltar o llegir dones explicant una vivència d’abús sexual terrible que van patir quan eren nenes neguiteja a qualsevol persona, escoltar-les parlant de com les agressions han estat sempre presents a les seves vides genera ràbia, però també coratge, per què veure dones valentes i fortes amb capacitat d’assenyalar aquests individus indesitjables, i fins i tot de fer-ho amb art, amb cinema, teatre, titelles, escriptura, literatura o poesia, reforça i empodera.
Es va comptar amb tres dones valentes i amb un discurs clar i potent respecte a les agressions. Primer, Iolanda Batallé i Prats, escriptora, editora i directora de l’espai cultural i Llibreria Ona, i autora del llibre Valenta com tu (ed. Destino, 2025), un relat autobiogràfic colpidor on repassa les diverses agressions que ha patit al llarg de la vida i que la fan arribar a la conclusió que la nostra vida sencera és un #Metoo i on clama per perdre la por i recuperar la llibertat.
També Laura Calvet, actriu, creadora i professora d’arts escèniques, i productora de l’obra de teatre Pruna sobre els abusos infantils, on n’és coprotagonista. La Laura ens va commoure explicant una vivència personal d’agressió infantil i va compartir dades sobre aquesta qüestió que deixen clar que no és un tema individual sinó que ens interpel·la a totes i tots i que cal millorar molts aspectes de com s’aborda socialment i judicialment.
Per últim es va escoltar la història de denúncia i superació col·lectiva de la Violeta Porta, actriu, guionista, ajudant de direcció i una de les denunciants dels abusos a l’Aula de Teatre de Lleida recollits a la pel·lícula El sostre groc (Isabel Coixet, 2022) després que en sortís un reportatge de denúncia al diari Ara, per Albert Llimós i Núria Juanico. El documental explica els abusos sexuals que es van produir per part de dos professors entre els anys 2001 i 2008 a l’Aula de Teatre de Lleida quan les alumnes eren adolescents.
La sessió va ser una reflexió col·lectiva i necessària sobre les violències quotidianes, els límits i la resistència. Com ens en podem sortir? Quines estratègies tenim per sobreviure i per confrontar les agressions? Es va parlar també de la a negació de les persones properes quan saben que una agressió ha succeït. Les ferides, la por, el coratge. S’ha de callar? S’ha de viure amb por? Com recuperar l’alegria, les ganes de viure i la llibertat després de ser agredides?
Què cal fer per evitar la culpa que en molts casos agafa forma de silenci: si no se sap, no existeix. Si t’ha passat ho deus merèixer, hauràs fet alguna cosa. També vam comentar les dificultats per assumir-ho i la culpa de les mares de nens o nenes abusats.
En l’abordatge emocional de fets traumàtics és important trobar mecanismes per a compartir el dolor i les estratègies per fer col·lectives les vivències i exigir resposta a les institucions. Posar en comú el que ens passa. Trobar maneres de conviure-hi, de sobreviure, d’estar bé.
