Història
Bruno Balanzó i Valls
Durant la Guerra Civil, el barri de Sant Gervasi va concentrar la major presència de les conegudes com a txeques a Barcelona. Entre les més destacades hi havia les de Sant Elies, Tamarita, Vallmajor, Muntaner 321 i Santjoanistes: El Jardí els ha dedicat articles o mencions en edicions anteriors.
Després del fracàs del cop d’estat militar del 18/07/1936, en esclatar la Guerra Civil, a Catalunya, també s’hi va desencadenar la Revolució Social de 1936 que finalitzà amb els Fets de Maig de 1937. Buscava acabar amb el sistema capitalista per substituir-lo per l’autogestió anarquista o pel comunisme. Superposada a la guerra, va comportar que els civils catòlics, conservadors, propietaris, comerciants, empresaris i treballadors conservadors -en definitiva, qualsevol que fos valorat de dretes- fossin considerats enemics a executar. Oposadament, hi havia els que optaven per apreciar enemics exclusivament les persones que havien col·laborat amb el bàndol nacional, les quals s’havien de derrotar militarment i al front.
A més, una de les diferències entre ambdues visions dels considerats enemics era que, en el primer, hi havia persones en contra dels sublevats, el cop d’estat i la guerra, com també, favorables a la democràcia imbricada amb el capitalisme. Durant els primers mesos de la guerra, la Revolució Social va deixar aquests sectors desplaçats del bàndol republicà. Hi contribuí la política de no-intervenció adoptada per la majoria de democràcies -destacadament França, el Regne Unit i els Estats Units-. Aquesta situació va provocar que molts individus amenaçats se sentissin empesos a integrar-se al territori franquista, o bé que quedessin en terra de ningú, exposats a una desprotecció absoluta. Eren civils desarmats de la rereguarda.
En aquest context de la rereguarda republicana es van establir les anomenades txeques, terme popular que prové de la Unió Soviètica i que és l’abreviatura de Txerezvitchainaia Komissia, precursora del KGB. A Barcelona, en un mateix moment, n’arribaren a operar fins a una vintena, eren centres que, aprofitant la confiscació d’edificacions eclesiàstiques o cases senyorials, es convertiren en indrets d’empresonament.
Dues etapes
Referent a les seves finalitats, cal diferenciar-ne dues grans etapes. La primera, compresa entre l’estiu de 1936 i els Fets de Maig de 1937, estigué caracteritzada per la predominança de les forces anarquistes de la FAI i la CNT. En aquesta fase, les txeques actuaven caòticament com a punts de trànsit de curta durada dels considerats contraris a la Revolució social -sense descartar qüestions de caire personal-. A l’espera de ser afusellats, sense procés judicial, de nit, en un primer moment, a la carretera de la Rabassada i, posteriorment, al cementiri de Montcada i Reixac o al de les Corts, i enterrats a les fosses comunes habilitades al mateix indret. Tanmateix, no tots els empresonats tenien aquest tràgic desenllaç: alguns finalment eren alliberats.
Entre totes elles, la txeca de Sant Elies, situada a l’extens convent de les Clarisses de Jerusalem, al carrer Sant Elies —les monges havien fugit a Itàlia—, fou la més important de Barcelona durant aquest primer període. Actualment, l’espai ha quedat reduït al de la parròquia de Santa Agnès; la resta fou venut i edificat amb habitatges i un aparcament.
Després dels Fets de Maig de 1937, quan la Generalitat i el Govern de la república aconseguiren reassumir la preponderància del poder, en detriment de l’anarquisme i del comunisme del POUM -i un balanç de 500 morts-, les txeques passaren a estar sota el control del SIM (Servei d’Intel·ligència Militar). En aquesta etapa, els centres deixaren de ser punts d’execució imminent i es convertiren en llocs de detenció de llarga durada, on es practicava la tortura física i psicològica per obtenir informació valuosa de detinguts relacionats amb el bàndol franquista, desertors o considerats traïdors. Però va haver-hi morts, també.
Prenent el nom oficial de Preventoris i assignant-los una lletra, el Preventori D, situat al convent de les Magdalenes Agustines, al carrer Vallmajor, fou el més rellevant. Durant una estada que va fer a Barcelona, el líder nazi de les SS, Himmler, l’octubre de 1940, la visità; se’n conserva una fotografia. També destacaren el de la Tamarita, al passeig de Sant Gervasi, i el del carrer Santjoanistes, Preventori G, al convent de les Santjoanistes.
Després dels Fets de Maig de 1937, la intenció de la Generalitat d’esmenar la situació, significà la creació d’un Jutjat Especial amb una doble funció investigadora. D’una banda, exhumar les fosses comunes dels afusellaments per identificar-ne els cadàvers; de l’altra, fer que els responsables haguessin de retre comptes, aquesta vegada mitjançant un procés judicial amb garanties.
Es calcula que, a la rereguarda republicana catalana, la pèrdua de vides ascendí a unes 8.300 persones -la gran majoria civils-, de les quals prop de 1.200 foren executades i enterrades al cementiri de Montcada.
