Per accedir al contingut crea un compte gratuït
El Relat
Elsa Corominas
Algunes decepcions de la infància l’havien portat a dubtar més del compte. De ben petita recordava un dia passejant per una fira com havia vist l’home que fregia bunyols escopint a l’oli per saber si ja podia llençar-hi la massa o haver-se adonat en diversos restaurants que els cambrers, si els queia a terra alguna cosa del plat que anaven a servir, la recuperaven dissimuladament. A la botiga de vetes i fils de la seva àvia també captava moltes vegades petits gestos sospitosos de les noies que atenien la clientela en retornar les monedes de canvi a la caixa i havia descobert moltes mentides i secrets de família escoltant darrere les portes. Observava més del compte i trobava decepcions que la feien dubtar de les aparences i els comportaments humans. L’enigma de saber si el gat de Schrödinger és viu o mort agafava la forma de moments diversos del seu dia a dia i s’havia anat acostumant al dilema com a desafiament quotidià. I el dilema, en fer-lo hàbit, generalment l’estimulava, el repte de la tria, agafar un camí o l’altre, apostar per alguna persona, saber si quedar-se o marxar, valorar pros i contres de si enviar o no un determinat missatge, triar ser sincera o amagar sentiments i opinions en un moment donat.
A les estacions de metro sempre s’aturava davant les escales per afrontar la disjuntiva de pujar per les mecàniques o fer l’esforç d’entomar la pujada tradicional. En els casos on hi havia un replà fins i tot solia rectificar la primera decisió reprenent la següent sèrie d’esglaons en l’altre format, especialment si havia fet un esforç físic en el primer tram d’escala. Tot pujant valorava també les decisions d’altri, especialment les equivocades segons el seu criteri.
Sovint, després d’elegir qualsevol cosa de la seva quotidianitat, dedicava un temps a detectar i entendre quina era la pulsió que l’havia portat a executar o a refusar un acte concret, o quin era el motiu real que l’havia empès a triar una amanida de formatge de cabra en comptes de fideuada al menú del migdia, o escollir el suavitzant de roba de lavanda en comptes del floral tropical o agafar el xampú i el suavitzant de cabell o l’opció de tots dos en un mateix pot.
Darrerament, però, anava notant com el seu gust pel joc del dilema se li anava fent més pesat donat que es dirimia en qüestions vitals crucials. Com ara: tinc cinc cubells de reciclatge a casa que m’ocupen mitja cuina i probablement ho hauria de llençar tot al mateix, total cada vegada que vaig al supermercat hi ha més plàstics i cartrons entre el producte que compro i el que em menjo. O encara més complicats, com fer vot útil per frenar l’avanç de la ultradreta o seguir fidel als seus ideals polítics. Fins i tot en el complex món dels sentiments estava dubtant entre obrir o tancar la seva relació i posposava la decisió cada setmana, aclaparada pels pros i contres de cada opció i la por que li generava, tot i que en algun lloc havia llegit que se suposava que era una opció reversible, com la de les escales en arribar al replà. Calcular el temps per saber si volia ser mare i no fer tard si volia tenir més d’un fill; plantejar-se deixar la feina quan ja la dominava per anar a un entorn laboral més estimulant, o fugir de la ciutat i dels preus de lloguer impossibles per anar a una vida més plàcida, amb més natura però menys oferta cultural. I què estudiar? Com ampliar coneixements, triant quin màster o quina formació més pràctica o delegar gran part dels dubtes en les intel·ligències artificials que cada vegada prenien més formes i més iniciatives.
I allà es trobava un any més amb els quatre paperets i un bolígraf, el dia del dinar de Cap d’Any. Aprofitaven l’estona de fer lloc a l’estómac per encabir-hi algun torró i neula més per escriure quatre desitjos cadascú per l’any que començava. Ella en solia fer un sobre la salut familiar, un sobre la pau en el món, un sobre els progressos professionals i un de més poètic i personal, del tipus “l’any vinent vull tenir somnis bonics i recordar-los quan em llevi” o “si durant l’any perdo algú estimat, que la lluna en mirar-la em porti consol”.
Aquell any, però, després d’uns quants en què res del que demanava no s’assolia i fins i tot hi havia una certa tendència dels darrers tres anys que passés exactament el contrari del que volia, va decidir escriure a cada paperet una cosa ben simple: que els desitjos del seu pare, la seva mare, la seva parella i el seu germà, s’acomplissin. Fora dubtes, divagacions i dilacions!
