Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Cultura
Carme Rocamora
La Perla 29 es trasllada durant un mes al Teatre de Sarrià per viure La nit de les tríbades, l’obra més celebrada del suec Per Olov Enquist, que ens submergeix en un assaig teatral on tot saltarà pels aires. Els lectors d’El Jardí disposeu d’un descompte del 20% amb el codi ELJARDI20 comprant les entrades en aquest enllaç o bé dient a taquilla que veniu a través d’aquest diari. Parlem amb el director, Oriol Broggi.
S’instal·laran tot el mes de març al Teatre de Sarrià. Què n’espera?
Moltes coses alhora i, al mateix temps, poques. M’explico. Quan fas teatre hauries d’aprendre a esperar poc o res per poder-te concentrar en allò que fas. Decidir fer una obra prové d’un impuls ocult que no et deixa saber del tot què n’esperes. Un treballa, posa en moviment un projecte, ajuda uns actors a moure’s i va teixint les escenes. Durant el procés no et permets mirar gaire enfora i vas enllaçant idees, gestos, veus, mirades… Alhora, des de La Perla volíem fer aquesta obra en un lloc especial. I quan el Teatre de Sarrià ens va obrir els braços, ens va convidar a adreçar-nos a un món especial i únic, on l’assaig es podrà barrejar amb l’espectacle millor que al nostre espai.
Sortiu de la vostra zona de confort.
Des de La Perla 29 ens agrada treballar en nous espais. Nous per a nosaltres, és clar, perquè per a la gent d’aquí és un espai de sempre i un dels més antics de la nostra ciutat. Però a nosaltres ens agrada treballar i transformar aquests espais, lluitar contra les parets i a favor de les seves formes, i aprendre-hi a conviure. Venir aquí és una oportunitat de fer una cosa diferent i nova, excitant, trasbalsadora i especial. Esperem trobar aquesta vida amb l’espai i jugar-hi. I arribar a nous públics que hi aportaran la seva mirada. És tot un repte. Perquè no només es tracta de les parets quan parlem d’un teatre: hi ha també les maneres de fer, les històries viscudes. La descoberta d’un nou món. I tot això a part de la peça en si, o més ben dit, barrejant-se amb ella. Perquè s’acaba barrejant tot.
Per què han apostat per un clàssic contemporani per estrenar a Sarrià?
Fer aquesta obra al Teatre de Sarrià és una oportunitat de fer-la en un espai que podria ser el “petit i nou Teatre Dagmar de Copenhagen”, que surt a l’obra i on teòricament es fa l’assaig de l’obra de Strindberg. És un espai perfecte per representar-hi aquest text. I, pensant en el públic, imagino que hi pot funcionar bé. No sé si arriba a ser encara un clàssic contemporani, són paraules molt grans… que fan respecte. Però, d’alguna manera, aquesta és una història que lliga i relliga mirades de generacions que es veuen. Maneres de fer antigues que cal canviar. En aquest sentit, és contemporani. I també per la forma podríem pensar que és un clàssic…Finalment, s’explica la història d’una gent que treballa en un assaig i que pretén trobar una nova forma de comunicar-se. Al Teatre de Sarrià, que és nou per a la companyia, nosaltres busquem fer el mateix: establir aquest diàleg entre maneres de fer ja conegudes i les que encara estan per inventar.
Com explicaria l’obra?
En un assaig d’una nova obra d’August Strindberg en un teatre experimental de Copenhaguen, aquest es troba amb la seva exdona i la seva amant, Siri von Essen i Marie David. L’assaig es desenvolupa en un ambient tens que porta a barrejar sentiments i arguments. A mesura que avança, aflora en el famós escriptor un odi cap a les dones, desmesurat i avui vist com a pueril i estrany. També veiem que prové d’una evident gelosia cap a les dues dones, però això no l’excusa. A poc a poc es va desgranant i Strindberg fa cada cop més el ridícul com més defensa els seus arguments. Les qüestions de gènere passen a primer terme i surt a la superfície el maltractament d’ell cap a ella. La Siri es revolta i surt vencedora del duel. Alhora, l’obra desenvolupa la idea de la conversa com a motor del teatre: els sentiments, els arguments, la discussió. Els ressentiments duts a escena, el duel emocional. És una obra apassionant que descriu molt bé les misèries humanes, sobretot les provinents dels homes.
Quines diferències hi ha entre la seva proposta i l’estrena de l’obra en català, fa 48 anys, a Girona?
Intentar igualar aquell muntatge i el record d’aquell moment és difícil o impossible. Hem intentat defugir d’aquesta idea. Jo no el vaig veure, però n’he vist totes les fotografies i la veritat és que aquell muntatge és tan important i recordat que, a l’hora d’emprendre l’aventura, pesa bastant. Després, un cop et poses a treballar a cada assaig, t’endinses més en la teva realitat i t’oblides de tot. Fas la teva i no penses tant en aquest pes. Crec que finalment podrien ser dos muntatges semblants perquè —això no ho hem dit— l’autor proposa una idea ben concreta i hi ha poc espai per fer-ne una de diferent. La tauleta, les cadires, les andròmines de l’assaig hi han de ser presents, penso… La pregunta és quin nivell de metateatralitat hi ha en un muntatge i en l’altre. Com s’ensenya l’assaig on es troben els personatges?
Què ha estat el més complex a l’hora d’assajar i preparar l’obra?
No ho sabria dir del cert. Muntar una obra sempre és complex. Has de trenar tantes coses i lligar tants codis que no pots mirar-ho fàcilment des de fora. Hi ets immers i no en pots sortir. Imagino que discernir bé entre la realitat i la ficció. Que sigui tot passatger, que flueixi. Maldar perquè tot sigui viu i alegre.
I el més agraït?
El més agraït ha estat assajar i assajar i assajar… Treballar les escenes. Com sempre, és el millor d’un projecte. En aquest cas especialment. I també perquè els meravellosos actors que tenim permeten un treball fi, acurat i divertit.
