Monte Ramos explora el diàleg entre pintura i tèxtil a la Fundació Felícia Fuster

Cultura

Felip González

Brodar, cosir o teixir són les premisses plàstiques de la nova exposició temporal, El biaix de la pintura que, fins a l’11 de març, La Fundació Felícia Fuster acull en les seves instal·lacions. Aquesta mostra individual dedicada al quefer creatiu de l’artista Monte Ramos, proposa un diàleg no jerarquitzat entre la potencialitat poètica de les tècniques tèxtils i els nous horitzons del llenguatge pictòric.

Monte Ramos és una artista, curadora de la biennal El Venadito i fundadora de l’espai artístic siNesteSia que, gràcies a la seva doble formació en el disseny tèxtil i la pintura en l’Escola d’Art i Disseny de la Llotja, l’ha ajudat a hibridar les tècniques de la pintura amb les pràctiques ancestrals associades amb la costura de forma natural i orgànica. Una hibridació respectuosa que, en paraules de Ramos, «no es tracta d’una subordinació, sinó d’establir un paral·lelisme i un espai d’igualtat de condicions». 

Ha sigut un encert!- xiuxiuejava dins de mi-, el fet de treure el cap a la Fundació Felícia Fuster (al bell mig del barri barceloní del Farró), un divendres del mes de febrer. La visita, inusitada per la recent exposició individual temporal, em va portar a conèixer a una nova col·laboradora de la fundació en pràctiques i, sobretot, a intercanviar neguits i lluites amb la directora; Esther Rodríguez. 

Un cop salvaguardat el món de l’art, de forma conceptual, enfront de prejudicis interseccionals que intoxiquen els mateixos bastiments de la institució Art, era el moment d’enfrontar-me al conjunt de tretze peces plàstiques ramosianes que, salvant les distàncies, al·ludeixen a les textures terroses i al miserabilisme matèric de la pintura informalista catalana de l’alçada d’un Guinovart o d’un Tàpies.

Aquesta marcada sobrietat abstracta (Sèrie Espera’m al cel, 2025) que emergeix abruptament amb violentes composicions travessades de filaments, taques, forats i esquerdes, ferides…, és la conseqüència d’una hibridació personal de les tècniques tèxtils i pictòriques. De forma concreta, les obres titulades Ferida oberta i Ferida Tancada, ambdues realitzades el 2007, són el resultat vivencial de l’artista que, d’alguna manera, incideix en el binomi fragilitat/fortalesa que, sota la mediació de l’aprenentatge de la vida, l’ha ajudat a superar, diàriament, continus entrebancs i, en definitiva, a continuar creant.

Les pràctiques tèxtils, menystingudes

Al llarg de la història de l’art, les pràctiques tèxtils han sigut menystingudes com a meres artesanies i ensems, supeditades com un ornament complementari de les anomenades arts majors. En aquest context, cal destacar la tasca de la historiadora de l’art Elina Norandi, com a pionera en la recuperació i dignificació de les dones artistes catalanes que, en molts casos, van adoptar el fil com a llenguatge plàstic. És el cas de la Carla Mañosas (Sant Cugat, 1992), Aurèlia Muñoz (1996-2011) o Marga Ximénez (Barcelona, 1950).

I, en canvi, en l’àmbit artístic masculí, llevat de casos excepcionals de la sort d’un Josep Grau Garriga (1928-2011), Norandi assenyala en el full de sala que: “També hi ha nois que, a poc a poc, trien aquests mitjans d’expressió, però no són tants”. Aquesta manca d’adhesió masculina a l’art tèxtil és deutora de la construcció fal·lòcrata del món de l’art i del disseny que, durant segles, ha relegat les pràctiques tèxtils, associades a l’esfera femenina, a una categoria inferior. En aquest darrer sentit, cal recordar les desafortunades paraules d’un Le Corbusier que li va dir a la dissenyadora Charlotte Perriand el 1927, per desestimar la seva sol·licitud de feina: “Aquí no brodem coixins”. 

Com a contrapartida de les peces més matèriques, s’ha d’emfatitzar l’obra Cartografia Oceans (2024) i, especialment, una sèrie de petites peces més cromàtiques anomenada Sèrie descostures; despintures (2011). Es tracta d’una mena de quadres-reliquiaris que l’autora vol homenatjar a les seves grans heroïnes femenines al llarg de la història -Hildegarda de Bingen, Hadewijch d’Anvers, Matilde de Magdeburg, Margarida Porete-, a través de la seva sacralització en brodats desconstruïts amb textos, pintura i tècniques mixtes.

I, a manera de comiat, m’atreveixo a dir que visitar aquesta exposició és una invitació a desaprendre sobre la pràctica artística tradicional. Monte Ramos ens demostra que brodar, cosir o teixir són gestos de resistència plàstica i, al mateix temps, una manera de rememorar la pràctica artesanal i ancestral de la costura amb la història de la dona. 

Felip González és crític d’art i docent de l’ESDAPC.