Opinió
Carme Rocamora
Em permetreu que no posi negretes, que no tinc interès a parlar amb el SEO de Google sinó amb vosaltres.
Era novembre del 2014 quan va néixer El Jardí. El van impulsar el Jesús Mestre, historiador imprescindible de Sarrià, i el seu nebot, Martí Rodríguez, hàbil emprenedor de projectes que sempre valen la pena. Jo arribava de Menorca, i per qüestions familiars, l’única Barcelona que coneixia era Sarrià (ja sabeu que hi ha un bon vincle entre un dels millors barris de Barcelona i la millor illa del Mediterrani!). Per temes familiars també, vaig acabar vivint a Sant Gervasi durant la carrera de periodisme. I allà vaig conèixer El Jardí. I allà em vaig enamorar del periodisme. Del local. Del que implica trucar al veí. Del que transforma barris. Del que retroba famílies. Del que activa assemblees. Del que fomenta la participació.
Des de llavors hi he seguit vinculada incansablement. Primer com a redactora que tot just aprenia a escriure (perdó pels primers articles, segur que no eren gaire dignes…) Després assumint més responsabilitats. Durant algun temps, menys vinculada mentre feia altres projectes. Després coordinant un equip. Ara, des de fa uns anys, com a cap de redacció. És el millor projecte que existeix i existirà a la meva vida. Un diari. Local. Cooperatiu. A Sarrià – Sant Gervasi. Al lloc que tothom descrivia com el barri dels pijos. I no negarem que la renda és més alta que a altres zones de la ciutat. Però i la gent amb sentit de classe? Però i la gent que fa vida comunitària? Que atura desnonaments? Que evita que sigui una ciutat dormitori per suïssos? Que defensa la cultura davant de qui vol impulsar una ciutat grisa? Que sent jove i tenint molt a fer, ocupa espais històrics perquè acabin sent un lloc per a la gent gran? Que a través de la cultura popular educa contra l’odi? Quin orgull, Vallvidrera, les Planes, la Floresta, Sarrià, les Tres Torres, Sant Gervasi, la Bonanova, el Putxet, el Farró, Galvany… i Pedralbes, que és nostre! Gràcies per tot el que m’heu ensenyat.
Marxo a la Sindicatura de Greuges de Barcelona. Per sort, a molts, els que ens autodenominem «els sospitosos de sempre», us continuaré trobant. Perquè la majoria de persones que he conegut en aquest camí destineu una llarga estona a defensar drets. Per això us he conegut i he parlat de vosaltres en aquest diari. Per això ens continuarem trobant al «defensor del poble» barceloní. Truqueu-me!
Us estimo molt. Estic segura que entre tots continuare(m) fent brillar el diari. És una joia. Un element imprescindible per sentir-nos part d’una comunitat, però sobretot per continuar-la preservant davant d’un món cada vegada més individualista.
I per últim, uns quants agraïments. Primer al Consell Rector de la cooperativa. Un òrgan absolutament voluntari, que de forma desinteressada fa possible que aquest projecte existeixi. També a les persones que escriuen mensualment al diari, aportant varietat, profunditat, coneixement i moltes històries que mereixen ser explicades. I en especial, a les periodistes i fotògrafes que heu treballat amb mi com a estudiants en pràctiques o com a col·laboradores puntuals. He après molt de vosaltres. Tant de bo el diari pugui continuar comptant amb la vostra participació. L’agraïment més profund és per als lectors. Per llegir-nos, per seguir-nos, per recomanar-nos, per corregir-nos, per guiar-nos. Per ser el motiu de la nostra existència.
I no vull acabar sense això: Gràcies papi i mami, per haver-me ajudat a arribar fins aquí. Sense voltrus sí que hauria sigut impossible. Heu confiat en jo i m’heu donat es suport que necessitava en cada decisió. Vos estim.
Gràcies, gràcies! Ens veiem aviat.
