Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Relat
Maria Àngels Viladot
Durant molts anys vaig viure al carrer Calvet, davant per davant de l’inici de Rector Ubach. Per arribar a Muntaner només havia de seguir aquest carrer, creuant primer Amigó i després Santaló. Calvet fa un pendent força pronunciat, i no és el mateix pujar que baixar, sobretot si vas carregada amb la compra i quatre coses més. Per això mirava de fer les compres i els encàrrecs al llarg del carrer i pels voltants.
Arribava a Muntaner i, al davant, a la cantonada de la banda de mar, hi havia aquella casa. Dic “hi havia” com si ja no hi fos. Però hi és. I és clar que hi és. La casa no s’ha mogut. La que ha canviat de lloc soc jo.
Ara visc al mateix carrer Muntaner, uns quants carrers més avall, i alguna vegada, quan al vespre surto a passejar, m’acosto a veure-la. M’aturo i aixeco el cap. No recordo haver-ho fet quan vivia a Calvet i, tanmateix, vaig passar-hi per davant milers de vegades. Alguns dies devia tenir pressa. D’altres, devia anar pensant en qualsevol fotesa. Potser alguna vegada la vaig mirar. Segurament sí. Però mirar no sempre vol dir veure.
L’edifici no s’imposa. Potser és això el que m’agrada tant. La façana és ordenada i alhora irregular: finestres, balcons i terrasses que no es repeteixen exactament com esperaries. Em desconcerta que un edifici tan extraordinari m’hagi passat desapercebut durant tants anys. Hi ha racons de la ciutat que reconeixem de seguida, però dels quals amb prou feines sabríem descriure una finestra o un balcó.
Un dia vaig descobrir, amb sorpresa i una certa vergonya per no haver-ho sabut abans, que aquella casa era obra de Josep Lluís Sert. Evidentment, vaig voler saber-ne més i vaig començar a indagar, a remenar pels arxius digitals. Havia nascut a Barcelona el 1902. Quan va projectar l’edifici encara no havia fet els trenta anys. Havia estat a París, havia conegut l’arquitectura de Le Corbusier i tornava amb unes idees sobre com havien de ser les cases, que devien resultar estranyes en la Barcelona d’aquella època.
També vaig descobrir que aquella casa tenia un nom: Casa Genara López. De sobte, apareixia una dona: la mare de Sert, que donava nom a l’edifici. Havia estat ella qui havia encarregat la casa al seu fill, que la va projectar amb la col·laboració de l’arquitecte Sixt Illescas i Mirosa. Això em va agradar d’allò més. Abans del gran arquitecte, abans de Harvard, abans dels edificis que vindrien després, hi havia un home molt jove i una mare que li confiava una casa. L’edifici es va construir entre 1930 i 1931. Me’l vaig mirar amb les dates al cap. I no sabeu com costa veure els anys d’una façana. La vida d’avui dia em fa difícil situar-la en un altre temps. Els cotxes hi passen pel davant. La gent espera que canviï el semàfor. Algú mira el mòbil mentre travessa Rector Ubach. Les persianes pugen i baixen. Els fanals s’encenen i s’apaguen. I, tanmateix, aquella casa ja era allà abans que tot el que l’envolta fos com és ara.
Vaig intentar fer-me una idea de com devia ser el carrer Muntaner llavors. Les fotografies antigues que vaig trobar per internet me’n mostraven alguns aspectes, però en deixaven molts fora. Les imatges ens fan creure que podem entendre un temps que no hem conegut. Però no ens diuen com sonava aquell carrer l’any 1931, ni quina olor feia, ni amb quina pressa caminava la gent. Hi podem veure els edificis, els cotxes, els tramvies, la roba dels homes, les dones i les criatures; també si hi havia llambordes o si, en aquell moment, hi passava algun carro tirat per cavalls. Però, per exemple, ¿hi quedaven bonyigues a terra? ¿Quina olor devien fer els dies de calor? Per donar vida a aquell carrer, hi afegim els sons i les olors que ens sembla que devia tenir.
El que sí que podia imaginar era Sert sortint de casa. Obrint una porta que jo només podia mirar des de fora i trobant-se al carrer Muntaner. Durant un temps també hi va tenir l’estudi. Aquella casa per davant de la qual jo havia passat tantes vegades sense fixar-m’hi era, per a ell, casa i lloc de treball. Devia sortir-ne pensant en un projecte. Devia tornar-hi cansat. Devia haver-hi dies en què tampoc no mirava la façana. Aquesta idea em va fer somriure. Potser Sert tampoc no veia la casa de Sert. Ell l’havia dibuixada. Coneixia cada decisió que hi havia al darrere. Però quan s’hi viu, una casa deixa de ser només arquitectura. Es converteix en una finestra que s’obre al matí, en unes canonades que fan soroll, en unes escales que puges o baixes sense comptar-les.
Un dia, en un d’aquests passejos, em vaig quedar una bona estona a la cantonada oposada per contemplar-la. Saber que els habitatges ocupaven dos nivells em va ajudar a entendre la disposició de les finestres, els balcons i les terrasses. Allò que des de fora m’havia semblat irregular responia a la manera com s’organitzaven els espais de dins.
Vaig pensar en tot el que queda fora de la nostra mirada quan caminem per una ciutat. Els cotxes baixaven per Muntaner. Una moto es va aturar al semàfor. Dues dones parlaven davant d’una botiga. Algú arrossegava un carret de la compra. La ciutat feia el que fa sempre: continuar sense preocupar-se de qui la mira.
Em vaig girar cap a Rector Ubach. Per un moment vaig pensar a recórrer-lo fins a Calvet. Ara que m’he fet gran, surto cada dia a passejar. Ja no em fa mandra enfilar Muntaner amunt, ni tampoc pujar per Calvet. Abans anava escopetejada i, tot i ser més jove i tenir més força, mirava d’estalviar temps i esforç. Triava els camins pensant en tot el que havia de fer després. Avui em puc aturar davant d’una façana o allargar el passeig perquè em ve de gust tornar a veure un carrer.
Vaig començar a baixar per Muntaner. Cap a casa. Al cap d’uns metres em vaig girar. La casa continuava allà. Era la mateixa. La que havia canviat era jo.








