Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Arquitectura
Jaume de Oleza
Als antics jardins de la Tamarita, situats a la intersecció del passeig de Sant Gervasi i l’avinguda del Tibidabo, es troba una gran torre que formava part de les nombroses propietats i terrenys que van ser adquirits cap al segle XVIII per Manuel de Craywinckel, un noble d’origen belga. Posteriorment, la finca va ser adquirida per l’empresari Llorenç Mata i, quan aquest va morir, l’any 1911, va passar a mans del seu nebot Alfred Mata, que va ser qui va encarregar la construcció d’aquesta torre i, alhora, la remodelació, l’any 1918, dels jardins de la finca al conegut arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí.
La torre va ser projectada per l’arquitecte Melcior Viñals i Muñoz a principis del segle XX, cap a l’any 1911, i posteriorment, durant la dècada de 1920, Enric Sagnier i Villavecchia hi va realitzar una sèrie de reformes. La finca es va convertir en una txeca l’any 1936, dirigida per agents estalinistes, i va adquirir una sinistra fama com a centre clandestí de detenció, interrogatori, tortura i execució sumària de persones perseguides a la rereguarda de la zona republicana. Després de la Revolució Bolxevic, diversos membres de la policia secreta del règim soviètic es van establir a Barcelona. Aquesta policia tenia atribucions per detenir, interrogar, jutjar i executar els considerats “enemics del poble” o contrarevolucionaris.
Finalitzada la Guerra Civil, els propietaris no van tornar a habitar la torre. Posteriorment, va ser adquirida per la immobiliària Núñez y Navarro i, l’any 1993, va passar a ser de titularitat pública. Actualment, és la seu de la Fundació Blanquerna i un centre de formació de la Universitat Ramon Llull.
L’edifici destaca pel seu caràcter senyorial i les seves grans dimensions, amb dos grans cossos d’edificació que sobresurten de la coberta a manera de grans torres. Disposa d’un accés principal emmarcat per columnes que sostenen, mitjançant arcs de mig punt, una terrassa superior. Una petita tribuna a la planta baixa centra la composició de la façana. La torre es caracteritza per un estil historicista amb elements clàssics, amb frontons de formes diverses, alguns d’ells amb línies rebaixades i d’altres amb arcs semicirculars. També hi trobem balustrades d’estil acadèmic a les terrasses i als balcons. Es tracta d’un estil clàssic d’arquitectura molt habitual en les residències senyorials que es van construir durant aquells anys.
Melcior Viñals i Muñoz (1878-1938) va ser un destacat arquitecte modernista i noucentista català. Va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de Terrassa durant més de vint-i-cinc anys i va deixar un important llegat arquitectònic tant en aquesta ciutat com a Barcelona i Esparreguera. La seva obra va evolucionar des de les formes del modernisme de principis del segle XX fins a les línies més sòbries, clàssiques i funcionals del noucentisme.
Jaume de Oleza: cwork.es








