Al jardí amb… Joaquín Verdú

El llibre del veí

Sandra Palau

Avui Sant Gervasi fa olor a mar i batega a ritme de passarel·la… Sí, estic amb ell, i de nou ho aconsegueix, es repeteix la mateixa sensació… M’encisa.

No sé si serà pels seus dissenys mediterranis, o per l’essència que desprèn, però sempre que tinc a prop el meu estimat Joaquín Verdú, m’envaeix l’idíl·lic so del trenc de les onades…I ell n’és conscient, és clar, i m’observa amb ulls de dibuixant, com si en silenci, comencés el seu traç… I em sentencia que la classe, la categoría, l’estil… s’evidencia, sobretot, quan una persona està despullada, quan no es nota, quan el que es reflecteix és la seva naturalitat… i jo (vestida) segueixo descobrint nous “teixits” d’aquest dissenyador. Quaranta-cinc anys dedicats a la moda han estat un collage de glamour, sí, però també ha conegut el que hi ha darrere,les pinzellades de realitat…

I amb la seva atractiva sensibilitat em transmet la seva passió, mentre m’acompanya amb un tímid somriure i una generosa humilitat per tots els racons del seu art… De Gaudí fins a Tokyo, passant per Milán i New York, i és que el punt de Verdú ha donat la volta al món i ha vestit a les millors models.
Ara, amb una envejable energía, i amb més força que mai ens delecta amb nova col·lecció. És el moment d’inaugurar reptes i encetar il·lusions… Però sobretot, aquestes emocions serveixen per aplaudir i donar la benvinguda a… “V by Verdú”!

“V by Verdú” és…
La meva nova marca, a partir d’ara els meus dissenys portaran aquest nom. L’essència és la mateixa però arriba més renovada… Una línia més jove, més fresca.

Defineix la màgia de la teva professió en una paraula…
Emoció. Jo em guio bàsicament per les emocions… Per tant, el meu principal objectiu és emocionar a través de les meves col·leccions. Ja sigui gràcies a la música, o als colors, o a la posada en escena… però que tingui ànima i emocioni.
Per què vas triar el punt?
Sobretot per la meva àvia. Ella tricotava jerseis de punt de meravella, em fascinava. Ella em va contagiar la vocació i vaig aprendre molt al seu costat, després, anys més tard, a la mili, em vaig fer un fart de tricotar!

A la mili?
Sí, tots els meus companys vestien de Verdú! (riu) Vaig fer la mili a Lleida, i entre les parets del Castell de Gardeny m’inspirava i teixia i teixia…

Com definiries les teves col·leccions?
Mediterrànies, el mar sempre m’abraça. I aposto pels colors neutres, cru, pedra… sense deixar el vermell. I ara, subtilment, aniré incorporant el negre.

La moda…
“La moda passa de moda, l’estil mai”. És una frase de Coco Chanel que me l’he fet una mica meva.

T’has sentit més valorat a fora del teu país?
Sí, sempre. I ara que parlàvem de Chanel he recordat una anècdota: A Karl Lagerfeld, dissenyador de Chanel i fotògraf, li van demanar que fes un publireportatge per Vogue España, i li van donar l’opció d’escollir dos o tres dissenyadors espanyols… Doncs bé, ell va contestar: “A Espanya hi ha dissenyadors?” I veient la cara de sorpresa de la directora de Vogue España, el dissenyador va concloure: – Bé, sí, hi ha un noi que fa punt que m’agrada molt. I sí, em va fer el publireportatge.
Un somni?
Tornar a desfilar a New York i sense límit de pressupost. Hi vaig desfilar fa 20 anys i m’encantaria tornar-hi.

Aquesta seria la desfilada que més recordes?
No, la que més recordo va ser al Gaudí, que vaig desfilar a la Sala Oval. Jo en aquell moment arribava de New York amb moltes idees, renovat i amb ganes d’innovar… Així que vaig decidir, uns minuts abans de desfilar, que volia donar un aspecte més “grunge” a la meva col·lecció. Tothom va pensar que m’havia tornat boig, amb unes tisores vaig començar a trencar peces, a fer carreres… Va ser un èxit, però em vaig adonar del meu defecte. I és que sempre m’avanço a la tendència, m’equivoco en el temps.

Quan vas descobrir què volies ser de gran?
Jo volia ser pintor, vaig estudiar Belles Arts a l’escola Massana. Una dia, en una classe de dibuix natural on pintàvem a models, un professor, fixant-se que en com jo dibuixava i com accentuava els moviments del traç, em va dir: – Senyor Verdú, vostè no ha pensat mai en dedicar-se a la moda? I jo vaig contestar: – Moda? En absolut, jo vull pintar quadres. Però sense adonar-me de seguida aquelles paraules em van convèncer. Vaig entrar a l’Escola Feli a estudiar disseny.

I per acabar… Què llegeixes?
Doncs llegeixo més imatges que paraules. Només tinc llibres d’art, moda, biografies de dissenyadors… (Aprofito per a regalar-li Art de fons de Carme Espinet i editat per La Vocal de lis. És una novel·la, però intueixo que li agradarà, i és que tot el que envolta a Verdú té l’art de fons…).