Cultura
Marta Trius
Quan el professor d’història de la música Joan Vives parla de Pau Casals transmet tanta passió que és impossible no contagiar-se i capbussar-se en la vida de “el millor violoncel·lista del món.” Amb aquesta definició va començar el 28 de gener la conferència a l’aula d’Extensió Universitària CIC de la Gent Gran, en la qual pràcticament no quedava ni un seient lliure.
Des del seu naixement en 1876 fins a la seva mort 96 anys després, la vida de Pau Casals va ser un anar i tornar que el va portar a ser el gran violoncel·lista i compositor que va ser, deixant un llegat universal com pocs han fet. Si bé el seu pare era també músic, la seva afició per la música va néixer quan amb només nou anys va anar a un recital del professor Josep García i va quedar impressionat per la sonoritat del violoncel.
Els inicis en la música
A partir d’aquell moment Casals va començar la seva trajectòria musical durant la qual va passar per l’Escola Municipal de música de Barcelona, va tocar a bars per a guanyar una mica de diners i va aconseguir fins i tot una beca per a anar a estudiar a Brussel·les, on una baralla amb un professor el va desviar a París, ciutat en la qual, gràcies als esforços de la seva mare i d’ell mateix, va començar la seva carrera de gran violoncel·lista.
Són molts els contemporanis com Isaac Albeniz o Enrique Granados que li van donar suport i el van admirar; i entre els que van treballar al seu costat cal destacar a Alfred Cortot i Jacques Thibaud, amb els que va formar un trio que colliria èxits durant més de 25 anys.
“Pau Casals era un català universal, un músic excepcional que estava convençut que la música havia de ser per a tots i no només per a les classes burgeses, i per això va crear l’associació obrera de concerts”, va comentar Joan Vives. En aquesta línia i i després d’haver iniciat la seva gira per Estats Units el 1906, va formar, anys més tard l’Orquestra Pau Casals donant un gran impuls a la vida simfònica catalana.
Home de caràcter fort i decidit
Pau Casals va rebre múltiples premis i honors, sent fins i tot nominat com a Premi Nobel de la Pau al 1958 per ser un dels símbols mundials de la lluita per la pau i la llibertat al món. Dos anys abans de morir, amb 94 anys, va rebre la Medalla de la Pau de la Nacions Unides i va acudir a rebre-la i a dirigir en la seu d’aquest organisme a Nova York, l’Himne de les Nacions Unides compost per ell mateix.
En definitiva, Casals va ser, sens dubte, un model a seguir per a les noves generacions, per la seva empatia, el seu ànim de lluita per aconseguir allò que volia i pels seus ideals pacifistes plens de rigor i valentia.
