Opinió
Juanjo Compairé
Sentim a parlar de les pensions ja de molt abans de la reforma Escrivà -que ha consistit a apujar les contribucions per atendre, segons diuen, les futures pensions de la nova generació de baby-boomers- i gairebé sempre, de forma catastrofista: diuen que el sistema actual és insostenible. Però no hem sentit aquesta cantarella ja des de fa bastantes dècades?
Anem a pams. En primer lloc, les pensions són un dels drets socials que figuren a la Constitució, a l’article 50, que les considera un dels drets fonamentals i que, com a tals, han de ser garantides i actualitzades. Per tant, cal que l’Estat com a tal -i no tan sols la Seguretat Social- se’n faci càrrec. Des que es va crear, el sistema de pensions ha anat lligat a les cotitzacions del treball, d’empresaris i treballadors. Però si amb aquestes no n’hi hagués prou, el dret fonamental hauria de continuar vigent. Algú s’imagina, per exemple, que les persones malaltes hagin de sufragar la sanitat pública? No es tracta la salut també d’un dret fonamental independent de les persones ateses, a càrrec dels pressupostos de l’Estat? Llavors, per què no hauria de ser així també el cas de les pensions?
Milers d’Ajuntaments han reclamat que s’auditin els comptes de la Seguretat Social, a instància de la Marea Pensionista. La famosa guardiola de les pensions. Ha estat denunciat que ha servit per fer pagaments del deute o per rescatar els bancs.
Ara bé, el soroll dels profetes de la catàstrofe continua. Els mateixos bancs rescatats amb els nostres diners ara creen un caldo de cultiu propici als seus interessos: l’impuls a les pensions privades, amb què ells, molt més que no pas els incauts que s’hi apuntin, continuaran fent negoci. Centenars d’opinadors ens amenacen cada dia parlant del tsunami que ens arrossegarà si no subscrivim aquests plans de pensions, la majoria antieconòmics. Qui en treu profit? Atemorir primer, per poder fer-hi negoci després.
Ara fa uns dies, l’observatori social de La Caixa publicava un article titulat “L’equitat entre generacions com a garantia del benestar social”, on les tres autores desenvolupen la idea de la necessària transferència entre generacions, de les quals fan responsables les famílies i el sector públic (curiosament, no el privat). L’article reconeix el paper de les cures, imprescindibles per al manteniment de la vida, però penalitzades en l’actual sistema. Des de la Marea Pensionista, sempre s’ha insistit en la bretxa de gènere de les pensions (diferència de més del 40 % entre les pensions mitjanes de les dones per sota de les dels homes), perquè aquestes feines domèstiques i de cura -majoritàriament en mans de dones- no són remunerades i no cotitzen, cosa que significa un greu menysteniment d’aquests treballs, sense els quals la resta de treballs no podrien desenvolupar-se. I una escletxa que contradiu aquell principi constitucional abans esmentat.
No és hipocresia social que l’esmentada entitat (com la major part de la resta), per una banda, reconegui la situació, però de l’altra continuï aprofitant-se dels “forats” del sistema per promoure els seus plans de pensions privades?
Les pensions del futur, públiques i suficients, actualitzades i corregint els desequilibris interns –de gènere i de classe- han de deixar de ser l’ase dels cops i reconegudes com allò que han de ser i que el text constitucional afirma: un dret fonamental, al marge de mercadejos. Ara bé, cal que per això la gent gran alci la seva veu amb confiança en el futur i es tregui de sobre aquesta por que alguns ens volen inculcar.
Juanjo Compairé és de la Marea Pensionista
