Ser o estar, ‘that’s the question!’

Crec que és molt important saber diferenciar entre ser i estar. Tenim la sort que el nostre idioma ens ho permet! El verb ser fa referència a l’essència, a la naturalesa, mentre que el verb estar expressa una situació, un estat o una condició.

Publicitat

Relacionat amb aquest aspecte, hi ha altres dos termes que vull definir abans d’entrar en matèria: temperament i caràcter. El temperament és la forma bàsica com un individu s’enfronta i reacciona davant una situació determinada i depèn de la constitució fisiològica, és a dir, que el seu component és genètic. D’altra banda, el caràcter és el conjunt de marques psíquiques que donen la individualitat a un subjecte i que està relacionat, influenciat i modificat per l’educació i el treball de la voluntat, i consolidat per l’hàbit.

I, en tercer lloc, parlarem de l’aigua. Abans de continuar llegint, contesteu una pregunta: què és l’aigua? Resposta fàcil, no cal donar-li voltes. No és una pregunta trampa. Enhorabona a tots aquells que heu contestat H₂O. Perquè aquesta és l’essència de l’aigua. Sempre la mateixa: dues molècules d’hidrogen i una d’oxigen. Sempre H₂O.

Si perd o guanya alguna molècula, deixarà de ser aigua. Tanmateix, molts de vosaltres haureu contestat que l’aigua és un líquid, però no. Líquid és l’estat natural de l’aigua, però no l’aigua. És a dir, en condicions normals, el seu estat és líquid. A baixes temperatures o pressió, passarà a ser sòlid, el gel. Si la pressió disminueix o la temperatura augmenta, s’evaporarà i tindrem vapor. Fins i tot existeix un tercer estat, el plasma. És a dir, que la mateixa substància, la mateixa essència, presenta quatre estats diferents segons les condicions.

I ara us preguntareu: què té a veure tot això? Doncs que als humans ens passa exactament el mateix! Bé… no ens evaporem, ni ens liqüem, però som el que som i, a vegades, actuem d’una forma o altra depenent de les circumstàncies. Per fer l’analogia amb l’exemple de l’aigua, la seva composició seria el temperament, i l’ambient al qual està sotmès compondria al seu caràcter. Quan ens trobem anímicament malament, especialment quan ja fa un temps que el nostre estat d’ànim és baix, apàtic o existeix una depressió o una distímia —estat depressiu no tan intens i més prolongat en el temps—, tenim tendència a pensar que ja no som els que érem. Però això no és ben bé així, i amb aquests pensaments l’únic que aconseguireu és desanimar-vos i enfonsar-vos perquè us esteu transmetent un missatge negatiu que, a més, us l’acabareu creient. Vosaltres continueu sent els mateixos. Sou els mateixos, però no esteu iguals! Perquè les condicions, o millor, com us afecten aquestes condicions, sigui les vostres pròpies o les que us envolten, han canviat.

Però, si tot va bé, amb ajuda o sense, quan les condicions tornin a ser favorables, sigui perquè tornen a canviar o perquè us adapteu o accepteu els canvis, vosaltres també tornareu a ser els mateixos. I, possiblement, no només això, sinó que gràcies al que es coneix com a resiliència sortireu enfortits d’aquesta situació, perquè tenim la tendència, quan ens trobem bé i s’han superat les adversitats, de recordar tot allò que ens és bo, a obviar el que no ens és adaptatiu, i tirem endavant. Diguem que els subjectes estem preparats per, a l’estil Au Fènix, superar dols, adversitats, contratemps, etc.

Ara bé, advertir que passar d’un estat a un altre no sempre és fàcil i ho podem fer sols, sinó que, de vegades, resulta dolorós i complicat. Que no és qüestió de: “no et preocupis, ara estàs, però no ets” i llestos!

Mertxe Fernández és psicòloga clínica