Cultura
Natalia Avellan
Amb un cos de dansaires envellit i una celebració pel 70è aniversari que s’acosta, l’Esbart de Sarrià s’enfronta a la possibilitat d’haver de tancar la companyia per sempre. Es tracta d’un problema que afecta tots els esbarts de Catalunya, que, en els darrers anys, han vist com perdia força l’ecosistema d’organismes culturals dels barris.
L’Esbart de Sarrià va ser fundat l’any 1954 per Manuel Cubeles, un destacat coreògraf i promotor de la cultura popular catalana, que va dirigir l’entitat fins a l’any 1962. Des d’aleshores el càrrec de director ha anat passant per diferents mans, com les de Jordi Torres, Lluís Fabregat, Manel Carpi, Alfons Bermejo i Ricard Bonfill, l’actual president.
Al llarg de la seva història, la companyia ha representat un ampli programa de danses populars, acompanyades d’un ric repertori de músiques, coreografies i vestuaris, que constitueixen el patrimoni artístic que ofereix l’Esbart en cada actuació. Tant en escenaris com en espais oberts, l’Esbart ha voltat arreu del territori català, així com a Andorra, Còrdova, Sevilla, Madrid, Sant Sebastià i diverses poblacions franceses, entre d’altres.
En l’actualitat, el cos de dansa està format, majoritàriament, per veïns nascuts al barri. També hi ha ballarins d’altres esbarts de Catalunya, per exemple de Sant Feliu de Llobregat, que van ser recaptats durant les dècades dels vuitanta i noranta, sota la direcció de Jordi Torres.
La manca de relleu generacional
Tanmateix, la problemàtica a la qual s’enfronten avui dia és l’envelliment dels membres de la companyia, que tenen entre 55 i 80 anys, aproximadament. “El perfil de gent del barri ha canviat molt. Ja no hi ha tanta gent que hagi nascut aquí i els que eren del barri també marxen”, explica a El Jardí, Ricard Bonfill, president de l’Esbart de Sarrià.
A aquesta conjuntura se li suma la manca d’iniciativa per part de les famílies a l’hora d’apuntar els seus fills a la companyia. Per exemple, l’Esbart Infantil, adreçat a infants d’entre 4 i 8 anys, ara mateix només té tres membres, tot i que, fa un parell d’anys, havien arribat a ser una dotzena. “Actualment, els nens tenen moltes més opcions d’activitats extraescolars, però en detriment de les activitats tradicionals del barri”, destaca Bonfill. En conseqüència, el nombre de ballarins que arriben a formar part del cos de dansa, a partir dels divuit anys, és nul.
Aquesta dinàmica es repeteix en edats més avançades. “És molt complicat trobar gent d’un perfil d’edat que sigui emprenedora. No hem aconseguit engrescar gent jove en els últims anys”, lamenta el president. Mentre que en els anys noranta la gent jove constituïa un nucli potent dins l’entramat d’esbarts de Catalunya, en l’actualitat, ha perdut força entre la joventut. “Antigament, el centre parroquial era el punt de trobada del barri, on es movien totes les activitats. Ara, fins i tot fa vergonya quan estàs ballant i la gent pregunta què és això”, afegeix.
Mantenir viu l’esperit de la dansa popular
Es tracta d’un problema global que afecta tota Catalunya, on l’activitat d’esbarts s’ha concentrat en diversos llocs concrets, com Sant Cugat, Rubí i Olot, entre d’altres. “Potser s’hauria de treballar més des de les escoles. Per exemple, l’Escola Orlandai s’està preocupant molt d’ampliar els membres que participen en les danses populars, com el ball de bastons, les sardanes i el ball de gitanes”, clou Bonfill.
De cara a l’aniversari dels setanta anys de vida de l’Esbart Dansaire de Sarrià, que tindrà lloc l’any que ve, l’objectiu és animar el veïnat del barri a apuntar-s’hi, per evitar haver de tancar permanentment.
