La Mirada Jove
Maria Soucheiron Grau
L’artista musical Aiala (Barcelona, 1996), criada al barri del Mas Sauró, ens explica el seu recorregut musical, influències, com és ser dona en el panorama musical actual, i ens parla de les inspiracions del seu últim disc, Demons, en una conversa al Tibidabo. Estem davant una dona amb una forta presència i carisma, dins i fora de l’escenari, que parla obertament de les seves inquietuds i interessos com a artista i com a persona, termes que per ella són, internament i externament, inseparables.
Busquem un lloc apartat al costat del parc d’atraccions del Tibidabo on poder seure i conversar tranquil·lament, mentre el sol es va ponent al nostre darrere. Una de les primeres preguntes que li faig és com dirigir-me a ella amb el seu nom artístic, al que contesta ràpidament: “Quan em vaig voler posar a fer música seriosament, amb temes propis i posant cara i ulls al meu projecte, vaig voler diferenciar una mica la meva persona del que anés a fer com artista. Per això el meu nom real és Jara Aiala, i Aiala, en ser el meu segon nom, també me’l sento meu, i l’he transformat en aquesta part artística”.
La seva mirada curiosa i desperta reflecteix la seva personalitat creativa, extravertida i valenta. S’encén de cop quan li demano com es definiria a si mateixa i el seu treball creatiu. Aiala es defineix com una creativa: “Ens han fet agafar molta por als músics joves a dir-nos artistes, perquè un artista és Bach o Van Gogh, però al meu Instagram posa que soc artista i no que soc cantant”.
“Al meu Instagram posa que soc artista i no que soc cantant”
Reivindica que ella, a part de ser cantant, és compositora, productora, escriptora, pintora, i està aprenent a tatuar… D’aquesta manera, participa en gran part de les idees creatives que envolten la seva música, i que acaben esdevenint el que són els conceptes dels àlbums. Diu orgullosa que, gràcies a poder dibuixar, participa amb els dissenyadors a l’hora de fer portades, i també amb els videoclips. “La gent no rep el meu art visualment, però sí que és una eina que faig servir per col·laborar amb el meu grup de treball”, apunta a El Jardí. D’aquesta manera, aconsegueix transmetre als espectadors un àlbum coherent que segueixi un fil amb un sentit i ben harmonitzat.
La influència de viure a Mas Sauró
Les influències d’Aiala són infinites, nascuda en una llar on la música no deixava de sonar, es va gestar en l’artista aquesta necessitat d’explorar i jugar amb la música i les seves possibilitats. La majoria dels seus referents provenen de la música negra, bevent de gèneres com l’acid-jazz, el blues, l’R&B, la música disco, el hip-hop i el rap. La majoria de les seves artistes referents són dones, com ara Amy Winehouse o Aretha Franklin. Ella mateixa explica amb les seves paraules aquest eclecticisme musical en què s’ha criat. “Quan era petita ballava ballet i flamenc, i també he pogut escoltar molta música clàssica. D’adolescent escoltava molt rock i glam rock com Queen o David Bowie, des de molt petita m’agradava Bob Marley… De la mateixa manera, actualment hi ha molta gent que fa música que m’agrada, com artistes de trap, hip-hop o música electrònica.”
El barri on ha crescut, Mas Sauró, ha influït també en l’artista sobretot a l’hora de crear una connexió especial amb la natura, a través de la qual ella sent “música en el silenci”. “De molt petita estava tot el dia a la muntanya, i encara que em sento de Barcelona, perquè he nascut i la meva àvia és de Sant Antoni, sempre m’he mogut molt per allà. Em sento molt de la muntanya, i diferencio el que és Barcelona ciutat de Barcelona muntanya, com ara que estem al bell mig de Collserola”, explica tot mirant al nostre voltant i somrient.
“Créixer a Mas Sauró m’ha donat un valor especial a l’hora d’inspirar-me”
L’artista reflexiona amb veu alta sobre les seves fonts d’inspiració, el gran vincle que té amb la natura i el gran pes que tenen les que ella anomena “les meves passejades”. “Créixer aquí m’ha donat un valor especial a l’hora d’inspirar-me. Em pot inspirar tot: una pel·lícula, altres músics, llibres, coses que veig al carrer o fets que m’expliquen amigues, m’inspiren molt les passejades que faig, per la ciutat també, però sobretot per la muntanya (…) trec sempre coses creatives d’aquestes passejades, són com una meditació per a mi, perquè puc anar amb música o sense, que és com si fos a un altre planeta i surten coses noves d’aquestes passejades gràcies a l’entorn en què visc, amb aire net i sense el soroll de la ciutat, on estàs tu sola amb l’entorn i et transporta a molts altres llocs on no pots arribar de cap altra manera”.
La lluita feminista de les artistes
També té molt a dir pel que fa a les condicions i injustícies que viuen les dones artistes i, particularment, les músiques, productores i compositores femenines. “En aquest últim disc he rapejat més que en els altres dos discos, perquè pel món en què vivim, abans no m’havia permès explorar aquesta part perquè no m’hi atrevia. M’ha donat la seguretat que necessitava tenir el Marco Fontana (El Tornado) al costat, ja que ell porta tota la vida rapejant, però continua sense ser el millor. Tenir un home al costat m’ha donat la seguretat per decidir-me a rapejar més.”
També parla sobre el panorama femení actual. “El problema és què, per molt que en el mainstream d’avui dia tinguem referents de dones que rapegen, en els espais underground continua sense ser així: tot són homes.” Considera que ara les dones han conquerit els espais feministes i això “està molt bé”, però opina que falta camp per recórrer. “Està molt bé tenir els espais segurs, però la cosa és que hem de conquerir tots els espais”. “Pel que estem lluitant, és perquè hi hagi una paritat i realment sigui igualitari, i ara com ara encara no hi és; posar a tres caps de cartell que siguin dones en alguns festivals per rentar-se les mans, però que després tots els altres artistes siguin homes, no serveix realment”. També esmenta com aquesta cultura feminista no arriba a totes bandes per igual: “A la cultura dels barris segueix havent-hi una majoria d’homes, en totes les edats i generacions, del moment en el qual estem vivint (…) jo m’ho trobo quan vaig a cantar a algun lloc i, de sobte, son tot homes i després només surto jo, per omplir la quota.”
“A la cultura dels barris segueix havent-hi una majoria d’homes”
Conversem una estona també sobre el procés creatiu de Demons, que va ser molt orgànic segons la mateixa artista. “Ha sigut molt curiós perquè com treballava amb el Marco Fontana va ser un procés diferent de com treballo sola, congeniàvem molt bé musicalment (…) un dia vam veure que teníem un nombre important de cançons i vam pensar a fer un àlbum, però vam haver de seure i dir anem a fer un disc que tingui un sentit, fer una tria per veure de què parlava el disc i decidir-ho jo, que al final soc la lletrista de les peces”.
A l’hora de parlar de la inspiració i significat que té per ella Demons s’emociona i parla de manera més íntima sobre allò que per ella ha suposat crear aquest disc, en les seves pròpies paraules, “terapèutic”. “És com una mena de viatge per totes les menjades de cap i temes mentals a qui al final he anomenat dimonis, uns més bons i uns altres no tan bons, que t’ajuden o et fan la guitza”. Fa esmena, especialment, a la cançó que dona el nom al disc. “L’últim tema que vaig compondre va ser Demons, una mica per tancar, va ser la meva manera de parlar amb tots aquests dimonis mentals que han estat jugant amb mi, en un procediment d’intentar entendre’ls fins a acabar podent jugar jo amb ells (…) ha estat el procés d’estalviar-me anar al psicòleg i en lloc d’això escriure un disc”. La cançó més terapèutica? – La mateixa Demons. “Reescoltant les cançons que vaig escriure fa anys, he vist les dificultats amb què se surt del malestar psicològic i com amb el temps el significat d’allò que vaig escriure ha canviat per mi, això també és una de les coses que més m’interessen de l’art, com es pot interpretar i reinterpretar tantes vegades com vulguis o vulgui qui el rep, és infinit”.
“La cançó més terapèutica? Demons”
L’artista musical Aiala ja va presentar el disc Demons al barri, concretament al Mercat Cultural a Vallvidrera, però encara no l’havia presentat al centre de Barcelona, estrenant-se el passat 18 de març al famós club de jazz Jamboree en -citant textualment l’artista- “un bolo molt divertit”.
Tanquem l’entrevista i Aiala ens acompanya al fotògraf i a mi fins a l’estació del Funicular de Vallvidrera, baixant per la muntanya i tot parlant de música i art en una mena de conversa entre amics, informal i desenfadada. Aiala no separa mai -com menciono a l’inici de l’entrevista- la seva persona, alegre i propera, de l’artista que és, i això genera aquesta aura tan especial que l’acompanya arreu.
