El Llibre del Veí
Sandra Palau
De vegades (només de vegades) coincideixes amb persones que transmeten devoció en cada mot, en cada silenci. De vegades (només de vegades) comparteixes passions amb persones que desprenen poesia en cada gest, en cada mirada. Sí, ELL és una d’aquestes persones… Si, ELL enamora. I és que l’actor Edgar Moreno em convida a descobrir-lo mentre passegem per tots i cadascun dels seus colors… Parlem de màgia, d’il·lusió, de vocació… Parlem d’amor. Avui abandonem la raó (un dia és un dia) i ens convertim en éssers purament emotius. Així que a poc a poc ens deixem anar, i just abans d’aixecar el vol ens perdem en l’encís d’uns punts suspensius…
Intueixo que t’agrada la poesia…
M’encanta! La poesia sempre té alguna cosa a veure amb el que t’està passant en aquell moment… Vaig fer un curs de poesia amb Sergi Belbel que em va entusiasmar. M’agrada llegir-la, recitar-la, escoltar-la… però sóc incapaç de crear-la, no m’hi atreveixo. Com un covard m’he quedat a la barrera de l’espectador…
Ai, la màgia de la poesia…
Sí, m’enamora el seu llenguatge… Et parla a través de punts suspensius, no és un lèxic explícit… I això provoca tantes lectures riques…
Jo utilitzo molt els punts suspensius…
És que són màgics també… En literatura són necessaris, ha de quedar obert, no cal dir-ho tot, així el lector es crea les seves pròpies imatges.
I seguint amb la màgia… Què és el que t’enamora més de la teva professió?
Es resumeix sobretot en un instant… Aquell moment de silenci a escena, on el públic, de cop, sembla que es congeli, una mena de connexió mística.
I recordes el moment que vas decidir que t’hi volies dedicar professionalment?
Quan tenia catorze anys, a l’escola, vaig fer Jesucristo Superstar. Em van triar a mi perquè era l’únic noi de la classe que tenia barba (riu)
Un càsting molt rigorós…
I tant! (torna a riure) Però gràcies a la meva pubertat precoç vaig descobrir la meva vocació. I a partir d’aquell dia vaig començar a fer teatre amateur…
Ja ho vas tenir clar doncs…
Bé, sí i no… Ho vaig descobrir llavors, sí. Però creure-m’ho del tot no va ser fins molts anys després. Ja en tenia més de trenta… En aquell moment treballava en una empresa d’assegurances i de tant en tant feia feines puntuals d’actor. Va arribar el dia en què ho vaig deixar tot per llançar-me de ple en allò que realment m’omplia
L’amor per la teva vocació
Sí. Jo sempre he dit que el meu veritable amor és la professió, Tot i que això a les parelles de vegades no els fa massa gràcia…
La teva parella ideal hauria de ser del gremi doncs…
Si més no l’ideal seria que tingués afinitat amb alguna vessant artística… Però els idealistes estem condemnats a la frustració constant i per sempre…
Sí, ho sé… ens posem bastons a les rodes nosaltres mateixos.
Perquè sabem que quan és bonic ho és tant que no volem acceptar res per sota d’això.
Al final tot a la vida es redueix a l’amor, l’enamorament.
Sí. I crec que les persones que ens dediquem a una disciplina artística sentim un enamorament malaltís cap a la professió… És aquella sensació que tens quan t’enamores d’una persona que no t’estima, o que sí que t’estima però et té de “pagafantas”. Un permanent “ara sí, ara no”.
Ja, suposo que en aquesta professió has viscut tots els diferents extrems emocionals…
Sí, i tant. I n’he après molt… Ara m’han vingut al cap unes paraules que no sé de qui són però me les he fet meves: “Les experiències positives són records bonics i les experiències negatives són lliçons apreses”. Aplaudeixo molt les experiències negatives.
I llavors, amb tota l’experiència d’aquests anys, quin consell li donaries a l’Edgar de catorze anys?
“Fuig, marxa!” (riu) No, crec que serien dos consells: intenta adonar-te de seguida de qui ets i què vols. I sigues molt conscient, abans de prendre la decisió, de tot el que implica aquest camí… Esforç, sacrifici… Ara bé, si comprens tot això… endavant i “a muerte”.
Què ha de tenir un personatge per captivar-te?
Ha de tenir capes, que sigui humà. I sobretot que tingui contradiccions. Els personatges que interpreto acostumen a ser o el “malote” que cau bé o el torturat, frustrat… jo estic molt lluny d’aquests personatges, per tant m’ho passo molt bé. Fins i tot el personatge que vaig interpretar a “La Riera”, era un polític aparentment afable, però fotia molta canya!
Suposo que “La Riera” seria una d’aquelles experiències positives…
Sí, va ser molt positiva. Al principi amb certa pressió, quan et veus envoltat de grans actors que admires i no saps si estaràs a l’alçada… Però m’ho van posar molt fàcil.
També ets actor de doblatge…
Prefereixo dir simplement que soóc un actor que fa doblatge. M’agrada molt, i encara que a priori no ho sembli el doblatge és un llenguatge molt diferent. Es notava que jo venia de la interpretació, i per això en els meus inicis en el món del doblatge sempre em deien que era massa natural, que havia d’arrodonir més les paraules, la dicció ha de ser un pèl diferent.
Quan finalitzo les entrevistes sempre regalo un llibre…
Genial
Però no és poesia…
També m’agraden altres gèneres, com l’humor negre, la novel·la negra… (Així doncs Pieza a pieza d’Eduard Roselló, editat per La vocal de lis, és el millor regal… No, no és ni humor negre ni novel·la negra, però té elements d’intriga…)
Per cert (encara amb el llibre a la mà), utilitzes punt de llibre?
No, doblego la pàgina.
Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?
Ensayo sobre la ceguera de José Saramago.
I per acabar… Quin súperpoder t’agradaria tenir?
Ser invisible. Per descobrir què passa més enllà del que és evident. El rerefons de les coses, del titular… De vegades el que es dibuixa entre bambalines pot ser tant o més interessant que el que es viu a l’escenari.
