El Llibre del Veí
Sandra Palau
Sovint veiem però no mirem. Passejant per Sant Gervasi, m’he retrobat racons espectaculars que tenia oblidats, carrers que evoquen l’època en què el barri era un poble. Un d’aquests llocs màgics és el passatge Sant Felip. I aquí estem, en una de les cases que vesteixen el bucòlic passatge, acompanyada d’un home orgullós i agraït de poder gaudir cada dia de la pau que transmet aquest meravellós paratge.
L’Àlex és una d’aquelles persones que tenen l’habilitat de fer-te sentir bé, que emmagatzema emocions, que atrapa amb la sensibilitat de les seves paraules. Parlant amb ell, me n’adono i valoro tot el que cap en una mirada, aquesta funció visual que va més enllà i et permet posar consciència… Sí, més enllà de les formes, de les tonalitats, dels colors. I aquí, entre mirades, el metge, professor i escriptor Àlex Roca-Cusachs em convida a descobrir-lo a través de la seva novel·la, Les cacatues no saben estimar, editada per La vocal de lis, i a través dels seus viatges, anhels, i tot això engalanat amb un contagiós optimisme… així és que aquí em quedo, captivada, entre mirades.
Metge, professor, i ara també escriptor…
Sí, fins ara havia escrit només des del punt de vista tècnic. Durant un temps vaig ser editor d’una revista mèdica.
I després se’t va despertar el cuquet de l’escriptura de ficció…
Exacte. Quan em vaig jubilar, vaig decidir anar a estudiar escriptura a l’Ateneu Barcelonès.
I gràcies a això ha nascut la teva primera novel·la… Les cacatues no saben estimar.
Sí, és una novel·la intimista, ambientada a Sarrià –Sant Gervasi.
Només per això ja val la pena…
Tens raó (riu). Narra la lluita interna d’una dona per retrobar-se amb ella mateixa. L’acceptació, l’autoconeixement.
Inspirat per algun fet real?
Sí. La padrina de la Roser, la meva dona, es va fer monja. Va haver de deixar el convent per un problema mèdic. El cas és que, quan va celebrar els 65 anys, la família li va regalar un viatge a Roma. De camí a l’aeroport, va patir un infart cerebral, i malauradament va morir.
Ostres. Quin greu…
Sí, molt trist. Aquesta tràgica anècdota em va inspirar la novel·la
Però la protagonista de la teva novel·la sí que va a Roma…
Sí, ella sí. I gràcies a aquest viatge es retroba amb el seu amor de joventut.
I per què aquest títol? Les cacatues no saben estimar
Perquè, en un moment de la història, la protagonista escriu una carta on expressa que se sent com una cacatua, com a sinònim de persona vella, caduca. Creu que ja és massa tard per obrir-se del tot des d’una vessant sentimental i espiritual.
I mai no és tard…
Exacte. I aquí és on es manifesta aquesta lluita interna que pateix la protagonista.
És una novel·la que va sortir aquest Sant Jordi, però crec que havia de sortir l’any passat, no?
Sí, tot estava a punt, i malgrat la pandèmia, l’objectiu era aquest. El motiu principal va ser la salut.
Els problemes de visió…
Sí. Tot va començar durant el mes de març, el primer cap de setmana del confinament. Just quan acabava de rebre les galerades de la novel·la.
Què va passar?
Mentre llegia, vaig veure una petita taca a la vista.
Quina angoixa, no?
Sí, em vaig preocupar molt. Jo ja patia, des de feia uns anys, una neuritis òptica a l’ull dret, però l’ull esquerre el tenia perfecte, i per tant podia fer vida normal.
Ja…
El cas és que en aquell moment encara no sabia què m’estava passant… I a sobre va succeir en ple confinament.
“Vaig anar perdent visió progressivament durant tres setmanes”
Vas anar a l’hospital, suposo…
No. Jo he treballat tota la vida a l’Hospital de Sant Pau, però aquell cap de setmana, el del 14 de març, tot era un caos… Vaig preferir anar a l’Institut de la Retina. En aquell moment encara no podien confirmar el diagnòstic, però dies després ja es podien veure les lesions, i vaig anar perdent visió progressivament durant tres setmanes. Normalment, la neuritis òptica és unilateral, però jo formo part del petit percentatge a qui ens ha tocat patir-ho de manera bilateral.
Uf. És admirable la serenitat que transmets quan ho expliques
Bé. M’hi he adaptat totalment. Puc veure relleu i llums. Evidentment, no puc ni llegir ni escriure com ho feia abans. Ho intento, però és esgotador. Llegeixo en pantalla (en paper és impossible), i amb molta paciència i ampliant molt cada paraula ho aconsegueixo, però com t’he dit, m’esgota molt. He provat l’àudiollibre, però encara no m’hi acostumo. Però ho continuaré provant.
Tot i així, sé que estàs escrivint contes…
Sí. De fet en vaig presentar un al Concurs de narrativa breu de l’Hospital de Sant Pau, que va quedar tercer. Un relat inspirat en una inscripció amagada en el revers d’un quadre del meu besavi Josep Cusachs.
Molt bé…
I ja he escrit quatre contes més.
Caram. Ho torno a repetir: admirable. I explica’m una mica la teva experiència com a metge i com a professor
Soc metge internista i he treballat sempre a l’Hospital de Sant Pau excepte un any que vaig marxar a Texas per fer una feina de recerca. La medicina és una feina vocacional que és meravellosa, però desgasta molt psicològicament.
Prefereixes la docència?
La veritat és que m’agradava molt. Em vaig jubilar als 66, però si hagués pogut continuar dedicant-me exclusivament a la docència hagués continuat fins els 70.
“El bé més preuat és que et valorin pel que has fet”
És una feina agraïda, imagino
Molt. Mira, aquest passat Sant Jordi mentre signava exemplars de la novel·la, va aparèixer una exalumna meva. Va comprar dos exemplars, un per a ella i el segon per una altra exalumna que no va poder asistir a la signatura. Em va fer molta il·lusió. Va venir perquè li ha quedat un record bonic de la meva feina, i aquest és el bé més preuat, que et valorin pel que has fet.
I tant. I per cert, a banda del dia de Sant Jordi, s’organitzarà alguna presentació aviat?
Sí, encara no hi ha data però m’agradaria fer-la en breu. El que sí que sabem segur és que, si tot va bé, el llibre participarà als actes de la Setmana del Llibre en Català.
Bona notícia! I parlant de llibres en català… Si me n’haguessis de recomanar un que t’hagi captivat, quin seria?
Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà.
No t’ho has pensat gens…
Ja… és que no em cal. És una novel·la meravellosa, amb una trama que enganxa moltíssim. Me l’he llegit tres vegades. És d’una sensibilitat extrema, es nota que l’autora ve de la poesia… És una novel·la encisadora, té molta bellesa. És un món màgic que et permet fer un viatge en què les coses van encaixant.
Els viatges…
Sí, he viatjat moltíssim.
“He vist món i ara tinc més necessitat de fer un viatge interior”
Quin repetiries ara mateix?
Uf… Potser Etiòpia, que és el darrer que he fet. I tinc pendent conèixer el desert gelat d’Islàndia. Tot i que estic en un moment en què les meves ganes de viatjar han disminuït molt. He vist món i ara tinc més necessitat de fer un viatge interior.
Estàs en un moment més espiritual, doncs…
Em considero espiritual des de sempre, i per tant el viatge intern l’he fet tota la vida. Però sí que és veritat que ara en tinc més necessitat. Valoro la pau i la tranquil·litat. Tenim una casa a Camprodon i allà m’hi sento molt bé, no em cal res més.
Doncs amb la pau de Camprodon acabem… Només una darrera pregunta. Ho sento, la faig sempre… Quin superpoder t’agradaria tenir?
Curar.
És clar…
Sí, però sobretot curar els problemes mentals… Penso que no hi ha pitjor tragèdia que les malalties psiquiàtriques, per a qui ho pateix directament i també per seu entorn. L’home, sense la ment, desapareix.
