21.5 C
Sant Gervasi
| Divendres 24 de setembre de 2021 |
Publicitat

Al Jardí amb Carme Andreu: “No hauríem de descuidar la música”

"Cal tenir empatia amb les persones grans. Hi ha molts avis i àvies que se senten sols mentre tenen família"

Publicitat
Publicitat

Cultura

Sandra Palau

“Altre cop sola.
No hi ha frustració,
sols el desig
de plasmar el sentiment de ser conscient d’aquest instant que vius en la nit que sents teva…”

Montserrat Abelló

Paraules que t’ajuden a viure, que t’acompanyen. Paraules que emocionen. La Carme Andreu, o Nani, com molts la coneixem, és admirable… Per la seva fascinant energia, per la seva gloriosa sensibilitat, per aquest esperit de renovació i joventut que transmet en cada racó del seu somriure. Veïna del barri, vinculada, des de sempre, amb el món cultural i artístic. És inquieta, meravellosament inquieta. El primer cop que la vaig veure va ser a la Casa Sagnier, on juntament amb la Maria Rosa Godes i l’Imma Domènech, organitzaven unes interessants tertúlies literàries. Com enyoro aquelles trobades… Aquesta dona em va captivar des del primer moment, i quan em va dir l’edat que tenia em vaig aferrar a la paret i vaig començar a baixar amb cura, evitant així un possible desmai. No, no exagero gens… Si us dic que té 80 anys, com us quedeu? Sí, ho sé, és al·lucinant. I és que el seu ritme és frenètic i envejable… Actualment, és la vicepresidenta d’AFOPA (Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya), forma part del Consell de les Persones Grans de la Generalitat i del Consell Assessor de l’Ajuntament, en defensa del dret de les persones grans, d’un grup de Lectures Dramatitzades, que ella va crear, fa un taller d’Escultura amb Fang amb l’escultora i professora del MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) Mer Jiménez. Però és que també pinta, escriu, canta… Sí, la Carme Andreu ha coquetejat amb moltes disciplines artístiques. Ah! També tocava la guitarra… ara ja no, per manca de temps, suposo. I aquí estem, gaudint de l’idíl·lic escenari que ens ofereix la Tamarita, que avui es vesteix amb la melodia de Les Quatre Estacions de Vivaldi. Avui s’engalana amb la banda sonora de la Nani…

Quin escenari tan bonic…

Sí, m’agraden molt els arbres quan estan secs, sense fulles… Són magnífics. I l’ombra que projecten…

Que poètic…

M’agrada la poesia… Escric poemes de tant en tant…

I no els publiques.

No, els tinc guardats en un calaix.

Tens dos llibres publicats i tots dos escrits conjuntament amb altres autors… T’atreviries a publicar tu sola?

No, perquè jo soc molt estricta… Hauria de ser un llibre molt important, amb un contingut d’una gran qualitat literària. I crec que jo no la tinc…

I de quin gènere seria?

Gènere fantàstic. M’agrada molt la ciència ficció… En tots els relats que escric, sempre hi ha un accident o una mort… sobretot morts.

Ah, molt maco…

(Riu) Sí, però totes aquestes desgràcies tenen una raó de ser…

Doncs ja em quedo més tranquil·la…

(Torna a riure) I sempre és a partir d’una emoció real… Vull dir que barrejo ficció amb realitat a partir d’una imatge o història real que m’emocioni… (Aprofito per regalar-li Solo en mi Rincón, de Juan Rodenas Cerdá, editat per La vocal de lis. No és ficció, però és un recull d’articles molt interessants, així és que li ha fet molta il·lusió. Sobretot quan ha vingut l’autor i li ha dedicat el llibre).

I què t’emociona?

Moltes coses… La música… És increïble… Cada vegada que escolto Les Quatre Estacions de Vivaldi m’emociono molt.

I què t’indigna?

També moltes coses, però sobretot la hipocresia.

Des de quan escrius?

Des de sempre.

Llavors… sempre has volgut ser escriptora?

No, de petita volia ser ballarina.

I què va passar?

A casa meva ho veien molt malament i no em van deixar mai. Anava molt al Liceu a veure ballet clàssic i recordo que a partir d’un moment vam deixar d’anar-hi.

Vaja… I si poguessis tornar enrere…

Uff… És que hi ha moltes coses que m’han agradat i no he pogut fer. De joveneta volia agafar la guitarra i anar a voltar món… Però les circumstàncies no em van afavorir: vaig haver de quedar-me al costat de la meva mare.

Ja no toques la guitarra…

No… Fa tants anys que ni crec que me’n recordi, és una llàstima. No hauríem de descuidar la música… És un sentiment massa profund.

Sí… I hauria de tenir més presència a les escoles, no?

Exacte. I a part de la música, també manquen altres coneixements i valors necessaris…

Com per exemple?

Doncs una educació alimentària i nutricional, incidint en els seus hàbits…

Sí, és important conscienciar-nos des de ben petits…

Exacte, és essencial. I ja que hi som, també s’haurien de conscienciar d’altres coses…

Que és…

Tenir empatia amb les persones grans. Hi ha molts avis i àvies que se senten sols i tenen família! Tenen fills, nets… S’hauria d’estimular els nens, valorar-los, escoltar-los… No em refereixo a fer-ho en concepte de cuidadors…

No, no… T’entenc, que tinguin un contacte amb ells des d’una vessant més emocional, on comparteixin il·lusions…

La vida teixeix una separació que no hauria d’existir. Per un costat hi trobem les persones grans, que són com un reducte. I a l’altre costat hi trobem la resta de la societat.

I els joves?

Ells són el futur, també cal escoltar-los, malauradament aquesta pandèmia que patim els ha castigat molt. Cal potenciar la relació entre generacions.

I és gràcies a aquesta empenta que tens que et conserves així de jove?

Bé (riu), gràcies a això i als gens del meu pare. És una herència (torna a riure).

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.