El llibre del veí
Sandra Palau
De vegades necessitem fugir de la realitat, intentem trobar la sortida, el sentit de tot plegat, les respostes a les eternes preguntes… Doncs bé, avui tinc un dia d’aquests, un dia introspectiu, un anhel de pau.
I buscant el meu destí pel camí d’enlloc, l’he vist i m’he apropat… Mentre cercava un no-sé-què entre infinites cavil·lacions m’he assegut al seu costat i tot ha adoptat un to més suau. I és que Juan Carlos Giménez- Salinas, a través de les seves novel·les, et transmet aquest viatge… Així que aquí estic, a punt d’emprendre aquest trajecte amb l’autor de Unos papeles olvidados, editat per La vocal de lis.
Coneixem aquest veí de Sant Gervasi per la tasca que desenvolupa la seva fundació (Fundació PROVEA) i sobretot per la seva professió d’advocat, el bufet Giménez-Salinas porta quasi vuitanta anys al peu del canó. El Juan Carlos ha compaginat des del primer dia les seves dues passions amb l’escriptura, que l’acompanya des de l’adolescència.
Connectada amb el meu “jo” més profund escolto el so tranquil de les seves paraules, i de sobte, totes les imatges que vesteixen el Turó Park es converteixen en una digna il·lustració d’aquests enigmàtics “papeles olvidados”.
Què expliquen Unos papeles olvidados?
Doncs expliquen la història d’un home de mitjana edat, gris, sense perspectives de futur, que se sent abandonat pel seu entorn familiar. A través de lectures i fets complexes que abracen la intimitat, aconsegueix assolir la pau dins la seva mediocritat.
Aconselles llegir a Don Quixot de la Mancha per a la curació de trastorns psicològics?
Aconsello llegir Don Quixot de la Mancha a qualsevol lector. És una gran novel·la i descriu fets i personatges actuals. Crec que ajuda a comprendre molt bé la nostra societat.
Ets un escriptor que fa d’advocat o un advocat que fa d’escriptor?
Intento ser un escriptor i res més, sense adjectius. Tot i que tots som fruit de les nostres vivències, i aquestes es poden reflectir a les meves novel·les, però procuro que els meus personatges i fets siguin universals, no exclusivament centrats a les meves experiències.
Què et va empènyer a crear la Fundació Pro Vellesa Autònoma (PROVEA)?
L’especial sensibilitat que em desperta la gent gran. Ja des de molt jovenet m’envoltava de persones grans. Crec que són persones vulnerables i sovint oblidades per la societat.
Van haver de passar molt anys fins aconseguir materialitzar aquesta il·lusió en una institució amb objectius concrets i de recorregut continuat.
Quin és el teu lloc ideal per a escriure?
Casa meva, al meu despatx, un espai íntim. La millor hora és cap a les 7 del matí. I de vegades, quan sóc de viatge, em trobo també a gust escrivint a l’habitació de l’hotel. En realitat només necessito solitud i el meu ordinador.
Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?
El que estic llegint ara, El sentido de un final, de Julian Bartes, un escriptor anglès molt erudit.
Amb quin escriptor t’identifiques? I per què?
Doncs no te’n sabria dir un en concret. Hi ha molts escriptors que m’inspiren. Autors de finals del XIX com Zola, Eca de Queiros, Valle Inclán, Baroja, Galdós. O també de més moderns com Dos Passos, Faulkner, Joyce, Kafka, Tomas Mann, Zweig, Somerset Maugham, Wodehouse, i de més propers com Mendoza, Borges… Considero que ara existeixen molts escriptors bons però no tan influents com els de les èpoques anteriors. M’interessen tots els gèneres però no un en especial. La primera novel·la que vaig llegir va ser L’illa del tresor, jo tenia cinc anys, i des d’aquell dia no puc deixar de llegir.
Quin grup et defineix millor?
1. Els que dobleguen les pàgines
2. Els que utilitzen punt de llibre
3. Els que prefereixen emprar la solapa de la portada
El 2. Sóc una persona meticulosa i ordenada, i molt gelós de la meva intimitat. Dels tres punts el segon és el que encaixa més amb la meva personalitat.
