El Llibre del Veí
Sandra Palau
Sempre és un plaer envoltar-se de gent apassionada… Avui l’excusa són Els terrors nostres de cada dia, el llibre de relats de Jordi Hernández, editat per La vocal de lis. Pere Molina, actor de doblatge, teatre, cinema i televisió em captiva per aquesta passió que transmet en cada gest, mentre s’aboca de ple accentuant l’expressió de totes les paraules. Em parla dels seus “terrors”, vestits d’ironia, és clar, i engalanats amb un ritme gamberro que m’enamora… Entre pàgina i pàgina em convida, a més a més, a descobrir l’humor que amaguen els terrorífics relats.
Què t’ha captivat d’aquests “terrors”?
La seva quotidianitat gamberra i supressiva a través de personatges Frikis m’ha enganxat força. L’he trobat un excel·lent principi per algú que, com el Jordi, s’ha llançat a la piscina literària. Olé, tú!
A qui el recomanaries?
A qualsevol persona amb sentit de la ironia i que em caigués bé…
El teu lloc ideal per llegir-lo seria…
Al llit, un matí solejat feiner cap allà les onze, fent el gandul, després d’haver esmorzat amb gana i el finestral obert al jardí des d’on es veuen els ànecs nedant al llac que acarona salzes antics, vigilants de l’immens camp de prat i vinya que rodeja la nostra confortable mansió super sostenible i híper connectada 5.0, amb Segways per quan no volem muntar a cavall ni anar a córrer, i amb el Tesla a la porta per anar a comprar el pa. Això, però, només si tenim ganes de sortir del llit, és clar. Deixem-ho ben entès.
Literari, no?
Molt, t’ha quedat preciós! I d’això… Algun terror que vulguis confessar?
Aquell que em produeix la pertinaç estupidesa humana en totes les seves versions. Em sona que més d’un ja ha escrit al respecte.
“A l’escola, el mestre reconeixia sempre la meva veu d’entre les altres”
Teatre, televisió, cinema, doblatge… Com definiries la màgia de la teva professió?
Són totes activitats creatives. El repte d’enfrontar-se a un escenari buit i a la penombra de la platea, a una càmera quan es diu “acció!” o a un micròfon quan s’encén la llum vermella… deixa sempre un regust màgic. I quan es fa bé, molt bé o extraordinàriament bé, que també passa, aquesta màgia ens envolta i ens enriquim tots.
Què sents quan algú amb qui parles per primer cop et reconeix la veu?
Res d’especial, diria, però no és del tot cert. Hi ha hagut anècdotes simpàtiques com quan en un sopar de celebració una noia, en sentir-me fent algun comentari, es va a posar a cridar: “¡¡es él, es él, es él!!”, sense cap més explicació, causant l’estupefacció de la taula que em mirava desconcertada com dient: “¿Él?” “Però qui és aquest paio?” Per un segon em vaig sentir com el fill secret d’algú famós i se’m van escalfar un xic les galtes.
Ja m’ho imagino…
Sí… La veu m’ha delatat sovint en els moments més inoportuns. A l’escola, el mestre la reconeixia sempre d’entre les altres i era el primer a castigar o a atonyinar —sí, sí, aleshores s’estilava—, seria també aleshores quan vaig començar a aprendre a abaixar la veu i a conrear la mirada. Quan algú en fa esmena em ve al cap aquesta anècdota, encara que de seguida passem a parlar de què li sona la meva veu.
“El Quim de “El Cor de la Ciutat” és el personatge que més m’ha marcat”
Quin dels teus personatges t’ha marcat més?
Sens dubte, el Quim de “El Cor de la Ciutat”. M’he adonat amb el temps que el lampista va ser un personatge molt apreciat per l’audiència, perquè m’ho ha fet palès moltes vegades. En termes personals, se’m va revelar la grandíssima influència que exerceixen els mitjans audiovisuals i el seu discurs en la vida de tothom.
El més dur de la teva professió és…
Per cadascú serà una cosa diferent. Per a mi, modular prou la tensió per fer el treball el més honest possible.
Si tinguessis més temps el dedicaries a…
Mira, depèn de com, tinc bastant de temps i el dedico a no fotre res. Avui m’ha agafat la vena sincera, noia.
Molt bé… I per acabar i seguint amb aquesta sinceritat… Quin superpoder t’agradaria tenir?
Comença amb una “i” i acaba amb una “t”… Quan ho escriguis deixa l’espai en blanc entre les dues lletres.
“i t.” Així?
A veure… Sí, perfecte
Aviam qui ho encerta…
