Cultura
Natalia Avellan
Paco Poch, nascut a Igualada i veí de Sarrià des de petit, és el primer productor a qui l’Acadèmia del Cinema concedeix el Gaudí d’Honor – Miquel Porter, en la gala de la 17a edició dels Premis Gaudí celebrada enguany. Gràcies a la seva trajectòria en l’àmbit de la producció i la distribució, ha esdevingut una figura fonamental per a la construcció de la identitat audiovisual catalana. Ha treballat amb directors de prestigi com Isaki Lacuesta, Pedro Almodóvar o Eloy de la Iglesia, a més d’impulsar la seva pròpia productora i distribuïdora, Mallerich Films i Paco Poch Cinema. A través d’elles, s’ha encarregat de donar a conèixer internacionalment pel·lícules de cinema independent subtitulades en català.
És nascut a Igualada, però ha residit tota la vida a Sarrià – Sant Gervasi. Per què va venir a viure al districte?
Des dels 10 anys visc a Sarrià, perquè els meus pares em van portar intern a l’escola Jesuïtes, on vaig ser-hi fins als 17 anys. Aleshores, vaig venir a viure amb els meus pares al carrer Caponata. Més endavant, quan tenia 23 anys, em vaig llogar un pis al carrer Hort de la Vila, que després va ser el despatx de la productora Mallerich Films durant molt de temps. Jo ara mateix també visc al districte, al carrer de Cornet i Mas.
Però, actualment, les oficines de la productora estan ubicades al carrer Mare de Déu del Coll, a Gràcia. Aquest trasllat és un exemple més de la gentrificació que pateix Sarrià – Sant Gervasi?
Com les antigues oficines eren de lloguer, els preus anaven pujant i vam haver de marxar d’allà per anar al barri de Vallcarca. Una productora de cinema és una feina irregular, aleshores, si de sobte no hi havia pel·lícula, podies tenir un problema. Per aquest motiu vaig buscar un lloc i, a poquet a poquet, vaig comprar uns baixos al districte de Gràcia.
Avui dia, té algun vincle amb alguna entitat o associació de Sarrià – Sant Gervasi?
A Sarrià hi ha molta activitat cultural. Darrerament, m’estic reunint amb el Teatre de Sarrià per veure si podem fer el Cicle Gaudí, juntament amb l’Acadèmia del Cinema Català. En aquest teatre ja havia treballat, perquè vam rodar la pel·lícula Gaudí, que jo produïa. També els vull proposar fer un concert del músic Tomás de Perrate, per poder gravar-lo per una pel·lícula en la qual estic treballant.
Tot això després de rebre el màxim reconeixement de la indústria cinematogràfica catalana. Enhorabona pel Gaudí d’Honor. Com va reaccionar en rebre la notícia?
Em va fer por pensar que hi hauria gent que estaria gelosa. Altres productors, distribuïdors i empresaris que diguessin “perquè no m’ho donen a mi?”. També vaig pensar que hi havia gent molt preparada, que potser s’ho mereixien més que jo. Però no hi ha problema perquè si hi ha productors més forts, ja arribarà el seu dia i ja els ho donaran.
De fet, vostè ha estat el primer productor a qui l’Acadèmia del Cinema ha concedit aquest premi.
Això és molt bo, perquè s’ha obert la possibilitat de donar un premi a producció. La gent no ho sap i està molt bé. Vaig pensar que era una bona manera per començar a parlar sobre la producció.
Recorda com va ser el primer cop que es va endinsar al món de la producció?
Vaig fer un intercanvi a Montpeller amb una família d’allà. Així vaig començar a treballar com a fotògraf, per a una agència que feia notícies sobre moviments culturals que es feien a Barcelona per a la lluita antifranquista. En aquell moment, vaig estudiar en la primera promoció de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Em van aprovar perquè ja em coneixien. Però, no em van fer cap favor, perquè al final només sabia fer un tipus de fotografies, les de damunt l’escenari, que eren les que m’agradaven més. Aleshores, vaig començar fent d’ajudant de producció en una pel·lícula de Jaime Camino, La Campanada. Més endavant, em vaig endinsar en aquest sector com a cap de producció en una pel·lícula que es deia Navajeros, d’Eloy de la Iglesia.
Al llarg de la seva trajectòria com a productor, també ha treballat amb molta gent de Sarrià – Sant Gervasi. D’on neixen aquestes col·laboracions?
Rodàvem molt per Sarrià i a l’equip sempre hi tenia gent del barri, perquè hi havia un grup cultural molt fort. La base era sobretot a l’antic bar Pau, a la plaça de Sant Vicenç, però també al bar Monterrey, al carrer Major, on sortíem a la nit. Per exemple, a la pel·lícula Tras el cristal, d’Agustí Villaronga del 1986, el pulmó d’acer dins del qual hi ha el protagonista està fet per un veí de Sarrià, que tenia un despatx de maquetes.
En aquells temps, l’any 1984, va crear la seva pròpia productora, Virginia Films. Què el va impulsar a fer el pas?
Jo treballava en una productora que es deia Figaro Films. Més endavant, quan va morir el conegut productor Pepón Coromina, vaig decidir muntar la meva pròpia productora. Va ser una època complicada, perquè vaig tenir diverses fallides i vaig perdre molts diners, ja que em vaig embolicar en projectes molt grossos que mai es van arribar a fer. A més, vaig tenir un frau molt fort al meu despatx, el que en diuen pilota financera. No devia diners als treballadors, però devia diners a empreses. Com no podia pagar, signava perquè em deixessin tranquil. Però, hi havia tot un engranatge d’intermediaris que guanyaven molts diners. Era una cadena de molta gent.
Se sabia públicament que la productora cometia un frau financer?
Se sabia a la indústria, però als mitjans de comunicació no es parlava d’això. Vaig passar per una mica de depressió, perquè estava desorientat, no sabia cap on anava el meu projecte empresarial. Jo tenia molt èxit en aquell moment i em pressionaven. Fins que jo no vaig saber parar, va ser molt dur. Aleshores va començar un procés complex amb advocats i es va anar arreglant.
Fins a arribar a fundar la nova productora, Mallerich Films, l’any 1994. Com recorda aquest nou començament?
Exacte, 10 anys més tard vaig tornar a començar, quan vaig fundar Mallerich Films. Va funcionar perquè vaig abandonar aquells projectes tan grans que havia estat fent. A més, vaig fer una producció televisiva que va fer la volta al món i va guanyar molts premis, Tempus fugit. El que també em va servir per remuntar és que vaig començar a donar classes, l’any 1995.
Va exercir de professor a la Universitat Pompeu Fabra fins al 2020. Com va viure aquesta experiència?
Em va animar moltíssim. El realitzador de televisió i veí de Sarrià, Sergi Schaaff, em va cridar per fer classes de producció a la Universitat Pompeu Fabra, on vaig estar 25 anys. Jo explicava als alumnes el que anava produint i els posava exemples d’experiències personals, crec que per això va tenir èxit.
Paral·lelament, també va decidir endinsar-se en l’àmbit de la distribució. Què el va animar a fer-ho?
Va ser l’any 2010. Era una època en què la producció em costava, tenia projectes, però em costava col·locar-los. Vaig trobar pel·lícules estrangeres que m’agradaven molt i volia coproduir-les, però no podia perquè a les televisions no els interessava. Així que vaig decidir comprar-les i distribuir-les. També ho vaig fer per separar la productora, Mallerich, de la distribuidora, Paco Poch Cinema. Vaig voler evitar el risc que un deute passés d’una a l’altra.
Totes les pel·lícules distribuïdes eren estrangeres i d’autor, una línia que ha mantingut fins al dia d’avui. Per què sempre ha optat pel cinema independent?
És un cinema més aviat petit, intimista i personal. Estic content de la línia de distribució perquè són pel·lícules que valoro. El cinema comercial mai m’ha interessat, en canvi, cinema d’autor es fa poc. A més, és un cinema on tu et veus reflectit, et trobes a tu mateix, això és molt útil. El cinema deixa de ser un esbarjo, per passar a ser una bona eina de formació, de connexió i d’aprenentatge. Per exemple, la pel·lícula que estic preparant ara per distribuir és sobre la vida del cineasta François Truffaut.
A més, ha distribuït totes les pel·lícules a l’estranger en versió subtitulada en català.
El tema en català va ser perquè aquí al carrer Major de Sarrià hi havia Miquel Porter i Moix, que va exercir com a primer director de cinematografia de la Generalitat, que, més endavant, va desenvolupar en la Filmoteca de Catalunya. Ens trobàvem al bar de Monterrey, al carrer Major. La idea de cofundar Catalan Films va ser seva. Em va avisar perquè jo em movia molt fora i vaig accedir-hi. Va servir per obrir línies a l’estranger. D’aquí va sortir la certa fama d’innovació que tinc jo.
I ara, després de rebre aquest reconeixement, quin és el següent pas? Quins són els seus plans futurs?
La meva perspectiva és continuar igual, però ara torno a començar a impartir el màster en producció i distribució de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb l’Escola de Cinema de Barcelona. El vaig haver de parar l’any 2020 per la pandèmia i el reprendré a finals d’abril d’aquest any. També continuo fent la distribució i la producció, totes dues a una escala més reduïda, però funcionen bé. Ara mateix tinc dos projectes, el de Tomás de Perrate, al Teatre de Sarrià, i un documental sobre el dramaturg Mario Gas.
