Amor

L’instint es va fer desig, el desig va canviar a passió, la passió es va convertir en sexe i el sexe es va transformar en afecte i respecte. Però ells sempre en van dir amor.

Mai li va deixar una carta d’amor perquè l’estimava el que no estava escrit.

 

Aquella nit li va dir la paraula més bonica del món: “Queda’t!”

 

I així van eradicar la corrupció política del país, editant un Codi Penal fet amb paper de vidre, perquè ningú no pogués passar-se’l pel folre dels collons.

 

Ella era òrfena de sentiments, ell va adoptar la seva soledat.

 

La Caputxeta estava tan vermella i el príncep tan blau, que aquella nit de conte es van posar morats.

 

D’adolescents va ser instint, de joves passió, d’adults confiança i de vells respecte. Però ells sempre en van dir amor.

 

Ella vivia en un altre món, ell es va fer astronauta.

 

Va sortir la Lluna sobre un mar de plata, i el llop de mar va udolar per darrera vegada.

 

El vuit va ensopegar i va passar una vergonya infinita.

 

Ell era un diamant en brut i ella una joia i, és clar, van acabar molt ratllats.

—Saps llegir entre línies? —Sí, Mi Sol.

 

Mai es van fer falta, es feien il·lusió.

 

—Què és el que més desitges en aquest món? —Un petó sota les estrelles. —I tu? —Que es faci de nit…

 

Li va entrar per la vista, li va seduir l’oïda, li va fascinar l’olfacte, se’n va enamorar pel tacte i tot va ser un gust.

 

No estaven fets d’àtoms, estaven fets d’històries a toms.

 

Li va jurar que sempre l’estimaria, i tot va acabar en un eternicidi.

 

Es van casar pel civil i pel penal, perquè cada vegada que els assaltaven els dubtes, ell li robava un petó i ella li robava el cor.

 

Ella tenia un cos de figura literària, ell li va fer una preposició indecent.

 

Ell va començar a cultivar sentiments, ella se’l va endur a l’hort.

 

Encongit al llit de mort, el nen que duia dins li va començar a cantar aquella cançó de bressol que el faria dormir per sempre.