Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Cultura
Les ressenyes de la Casa Usher
Fabio Neri construeix a Páramo herido (editorial Ned, 2025) una novel·la que subverteix els codis del gènere clàssic per radiografiar les cicatrius del colonialisme. En aquesta obra, el paisatge deixa de ser un simple escenari per convertir-se en un mirall de la devastació interna dels seus personatges, especialment de Lupo, un protagonista sense arrels que habita els marges d’una civilització corrosiva.
L’autor ens submergeix en una geografia on la supervivència és l’única llei. El personatge de Karlo planteja un darwinisme social radical: la caça d’éssers humans es justifica sota una retòrica de barbàrie on l’empatia és vista com una debilitat imperdonable. Tanmateix, aquesta pretesa superioritat trontolla quan Lupo topa amb l’altre —els pobles originaris—. És en aquest xoc on la dicotomia entre civilització i barbàrie s’ensorra, revelant que la violència institucional és la veritable salvatgeria.
La identitat a la novel·la és una construcció sobre runes. Lupo, un sicari que llegeix la natura, però manca de vocabulari, representa l’home desposseït de passat, unit a Karlo només per la música i el relat. Neri destaca brillantment com els humans som, en essència, ficcions: les llegendes sobre la letalitat de Lupo importen més que els fets reals, ja que el mite és l’únic que permet la cohesió enmig de la tragèdia.
Amb un gir estilístic magistral al capítol VI, l’obra es transforma en una investigació literària que despulla el poder repressor de l’Església i el capital. Páramo herido no ofereix redempció ni finals heroics; només la certesa que, en aquest cicle de violència, fins i tot els qui guanyen les batalles acaben formant part del bàndol dels perdedors.
