Sang a Sant Gervasi
Jordi Quer
Aquella nit, un cop hagué marxat el comissari Porxas, vaig dormir profundament, com feia temps que no passava. Quan vaig despertar-me eren vora les dotze. Vaig recuperar una antiga funda que es lligava entorn de l’esquena i que quedava amagada sota la roba. Vaig entaforar-hi la pistola i vinga cap al carrer.
Tenia clar que compliria la primera condició que m’havia imposat Porxas: no cantaria que pencava per a ell. Ara bé, la segona, que no en parlés amb la Núria Rovira, me la passaria pel folre. Què havia ocorregut entre ells que feia que s’odiessin a mort? Les vegades que havia tret el tema a tots dos, havien declinat parlar-ne taxativament.
Vaig baixar Diagonal avall. No vaig trigar gaire a arribar al carrer Sèneca i palplantar-me davant del Trimalquió, el conegut centre gastronòmic que la Núria regentava en les hores que no es dedicava a la investigació privada. En aquest lloc fou on la Núria dugué a terme el que anomenà “Entrevista laboral”. La qüestió era avaluar la meva capacitat per col·laborar en les seves tasques detectivesques. El mètode que seguí no fou ben bé ortodox. Consistí en qui aguantava més fotent-se xupitos d’una beguda estranyíssima, d’alta graduació, que havia arribat de no sé quin país remot. Evidentment, em tombà. Per molt que fos vint anys més gran que jo, era impossible seguir el seu ritme alcohòlic. Així i tot, reconegué que la meva resistència havia estat meritòria i em fitxà d’ajudant “oficial”.
El Trimalquió disposava d’un finestral que permetia observar el que s’estava coent a dins. Vaig guaitar-hi. La Núria era allà, impartint un taller a uns encuriosits neòfits. Trimalquió oferia un ventall amplíssim de cursos que anaven des de la iniciació a la cuina paleolítica fins a un tast de gastronomia futurista, passant per cuines d’arreu del món. En aquell moment estava fent un dels tallers que tenia més èxit, dedicat a la cuina romana: “Atreveix-te amb un banquet de la Roma Imperial!”. La bona acollida era atribuïble al fet que no només ensenyava els plats bàsics que es cruspien els romans, sinó que mostrava com dimonis preparar les complicadíssimes menges que se servien als tiberis que els qui tenien pasta organitzaven.
La Núria explicava el plat i apuntava en una pissarra els envitricollats passos a seguir, a l’hora que el seu simpàtic ajudant, l’Oliver, maldava per posar-los a la pràctica davant l’atenta i sovint estupefacta mirada del públic assistent. En aquells precisos instants el jove es trobava en l’àrdua comesa de farcir de llard una llebre que encara conservava la pell i a la qual havien enganxat unes ales com si es tractés del mític Pegàs. Quins sonats, els romans!
Quan vaig plantar-me pel meu compte, l’Oliver em succeí. Era estudiant de criminologia i un aficionat a la exocuina, curiosa branca de la gastronomia que es dedicava al que menjaven els extraterrestres. No hi havia dubte que la Núria havia guanyat amb ell, perquè, a diferència de mi, tant la podia ajudar en les investigacions com als fogons.
Una vegada hagué emplenat l’animal, l’Oliver el col·locà sobre una estructura entorn de la qual hi havia un corrent d’aigua i peixos. La Núria em veié per la finestra i somrigué. Hi havia alguna cosa entre aquella dona i jo que feia que ens entenguéssim a la primera. Percebé que m’estava passant alguna cosa, o millor dit, que m’estava posant en un embolic. En aquelles circumstàncies, la Núria no es podia resistir de participar-hi. Deixà l’Oliver a càrrec del taller i sortí fora.
—Va, vés al gra, que tinc poc temps –digué encenent-se una cigarreta i reparant en les ferides que tenia al rostre–, què li has vingut a explicar a la tieta Núria?
Li encantava considerar-me el seu nebot i, de fet, d’alguna manera ho havia acabat sent, si bé era la tieta més punky del país.
—Estic investigant el crim de la regidora de la CUP.
Vaig explicar-li la història. El seguiment de l’home de les turmes, el cadàver trobat davant del convent del carrer Vallmajor, el quadre de Mondrian que li penjava al coll, la pallissa en sortir del bar La Terrassa… Ni una paraula, evidentment, de l’encontre amb el comissari Porxas.
La Núria m’esguardà múrria:
—Per on començaràs?
—Estiraré el fil de la pintura de Mondrian, vejam què coi en trec.
—Aquesta pista no et portarà enlloc –asseverà mentre escurava la cigarreta–. En primer lloc, prova-ho amb el convent. Les monges veuen i perceben coses. A les nits no dormen. És probable que s’adonessin d’alguna cosa.
»Xato, t’he de deixar –afegí mirant com l’Oliver es desenrotllava dificultosament amb la llebre–. Mantén-me informada.
(continuarà)
Podeu trobar les entregues anteriors al següent enllaç: https://diarieljardi.cat/sang-a-sant-gervasi/
Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas
