22 C
Sant Gervasi
| Divendres 18 de setembre de 2020 |

Ara, tots els dies són diumenge

Encara recordo quan el meu pare m'explicava que per fugir de la tristesa de la postguerra, s'amagaven al cinema a veure pel·lícules

El Racó del Veïnat

Anna Rodríguez Camón

Ahir, després de 40 dies de confinament, vaig sortir un moment al carrer a buscar el diari. Estava plovent i la tristesa em va envair en veure que tot estava tancat i els carrers eren buits. Els meus ulls es van quedar fixos mirant les cafeteries que abans eren plenes de gent que parlava, somreia, i vivia, en definitiva. També vaig observar amb atenció les botigues tancades. A dins, els seus millors objectes restaven en la quietud, brillants i macos darrere els aparadors. Ja ningú els gaudeix, ningú els col·lecciona a les seves precioses cases.

Per no parlar dels nens, els nens ja no tenen ni el ratolí Pérez quan se’ls cau una dent. Hem hagut d’inventar-nos que el ratolí Pérez està confinat en una gàbia, com si fos un hàmster, fins que tot això acabi. Quan vaig arribar a casa, vaig estar pensant que potser més que tristesa el que sentia era melancolia. Tal com diu Carlos Fernández Atiénzar a la seva obra Melancolía clínica y transmisión generacional:

Publicitat

La melancolia acostuma a manifestar-se com accessos de tristesa periòdica i repetida que s’alternen amb períodes de normalitat i, a vegades, amb períodes d’hiperactivitat i eufòria. En definitiva, tristesa i incapacitat per a gaudir de les coses, i pèrdua d’il·lusió i desig. Els símptomes de la melancolia es donen quan es perd alguna cosa en una època molt inicial de la vida, o bé, quan aquesta pèrdua es dóna en generacions anteriors, i es transmet a les generacions actuals, de generació en generació.

Per exemple, la guerra civil i l’èxode que es va viure al nostre país als anys 50 és una metàfora per explicar aquesta melancolia. Així com la tristesa de la postguerra, plena de fam, misèria i indignitat, en la que, a més a més, es va humiliar als perdedors. Diuen que les paraules que no s’expressen es poden transmetre a les generacions següents. I això vol dir que ens podem sentir tristos sense saber ben bé per què, atès que aquesta tristesa pot ser dels nostres pares o dels nostres avis.

Ara, podem entendre millor que mai, la tristesa que van sentir els nostres pares i avis en viure la guerra i la postguerra. Encara recordo quan el meu pare m’explicava que per fugir de la tristesa de la postguerra, s’amagaven al cinema a veure pel·lícules. Abans d’entrar al cinema havien de vendre unes quantes llaunes i pots de vidre per poder pagar-se l’entrada. Aquelles pel·lícules els teletransportaven a llocs meravellosos, els feien viure aventures i els convertien en els personatges i els herois que tots volien ser.

Ara, en aquesta situació de pandèmia tornem a refugiar-nos en les pel·lícules, com feien els nostres pares. Sort del Netflix o del Prime perquè si no acabaríem tots amb ansietat i depressió. Almenys amb les pel·lícules podem volar a terres llunyanes, somiar en realitzar aventures fantàstiques i convertir-nos en petits herois. Ja que m’atreveixo a dir, sense por d’equivocar-me, que somiar i imaginar són de les poques coses que encara ningú ens pot prohibir.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.