El Racó del Veïnat
Anna Rodríguez Camón
Ahir, després de 40 dies de confinament, vaig sortir un moment al carrer a buscar el diari. Estava plovent i la tristesa em va envair en veure que tot estava tancat i els carrers eren buits. Els meus ulls es van quedar fixos mirant les cafeteries que abans eren plenes de gent que parlava, somreia, i vivia, en definitiva. També vaig observar amb atenció les botigues tancades. A dins, els seus millors objectes restaven en la quietud, brillants i macos darrere els aparadors. Ja ningú els gaudeix, ningú els col·lecciona a les seves precioses cases.
Per no parlar dels nens, els nens ja no tenen ni el ratolí Pérez quan se’ls cau una dent. Hem hagut d’inventar-nos que el ratolí Pérez està confinat en una gàbia, com si fos un hàmster, fins que tot això acabi. Quan vaig arribar a casa, vaig estar pensant que potser més que tristesa el que sentia era melancolia. Tal com diu Carlos Fernández Atiénzar a la seva obra Melancolía clínica y transmisión generacional:
«La melancolia acostuma a manifestar-se com accessos de tristesa periòdica i repetida que s’alternen amb períodes de normalitat i, a vegades, amb períodes d’hiperactivitat i eufòria. En definitiva, tristesa i incapacitat per a gaudir de les coses, i pèrdua d’il·lusió i desig. Els símptomes de la melancolia es donen quan es perd alguna cosa en una època molt inicial de la vida, o bé, quan aquesta pèrdua es dóna en generacions anteriors, i es transmet a les generacions actuals, de generació en generació.
Per exemple, la guerra civil i l’èxode que es va viure al nostre país als anys 50 és una metàfora per explicar aquesta melancolia. Així com la tristesa de la postguerra, plena de fam, misèria i indignitat, en la que, a més a més, es va humiliar als perdedors. Diuen que les paraules que no s’expressen es poden transmetre a les generacions següents. I això vol dir que ens podem sentir tristos sense saber ben bé per què, atès que aquesta tristesa pot ser dels nostres pares o dels nostres avis«.
Ara, podem entendre millor que mai, la tristesa que van sentir els nostres pares i avis en viure la guerra i la postguerra. Encara recordo quan el meu pare m’explicava que per fugir de la tristesa de la postguerra, s’amagaven al cinema a veure pel·lícules. Abans d’entrar al cinema havien de vendre unes quantes llaunes i pots de vidre per poder pagar-se l’entrada. Aquelles pel·lícules els teletransportaven a llocs meravellosos, els feien viure aventures i els convertien en els personatges i els herois que tots volien ser.
Ara, en aquesta situació de pandèmia tornem a refugiar-nos en les pel·lícules, com feien els nostres pares. Sort del Netflix o del Prime perquè si no acabaríem tots amb ansietat i depressió. Almenys amb les pel·lícules podem volar a terres llunyanes, somiar en realitzar aventures fantàstiques i convertir-nos en petits herois. Ja que m’atreveixo a dir, sense por d’equivocar-me, que somiar i imaginar són de les poques coses que encara ningú ens pot prohibir.
