Cultura
Maria Bascompte
L’artista sarrianenca Clàudia Serrahima torna a la càrrega amb el seu espectacle ‘Arribo a mitja tarda’, estrenat a la 26a Fira Mediterrània de Manresa el passat mes d’octubre. Una obra de teatre visual i d’objectes que parla sobre la correspondència dels seus besavis que vivien al Maresme.
Una exhibició delicada amb una sensibilitat fora del comú que et deixa hipnòtica, asseguda a la cadira, davant tanta meravella. Podeu fer la reserva al Teatre Eòlia, i així no us quedeu sense l’oportunitat de veure una proposta tan singular.
Entrevista
Maria Bascompte conversa amb Clàudia Serrahima sobre ‘Arribo a mitja tarda’, que es representarà del 28 de febrer al 3 de març al Teatre Eòlia, a l’Eixample.
‘Arribo a mitja tarda’ és una sinergia entre el mar i l’amor dels teus avis.
CS: Sí, jo sempre explico que, ‘Arribo a mitja tarda’ s’ha fet només amb paper i aigua: el paper és la carta, que és el que els uneix, i l’aigua és el que els separa: el mar. Tot gira entorn aquesta història d’amor que el mar separa, no hi hauria aquesta nostàlgia si no haguessin estat separats i, per tant, no s’haguessin escrit tant. Aquestes cartes ens permeten tenir un material físic avui dia, que són les cartes, que deixen testimoni d’una història escrita.
“La sensibilitat em permet fer art”
Clàudia, la teva sensibilitat deixa empremta en els teus treballs artístics, com t’ho manegues per gestionar-ho des de les autocures?
L’art és una de les formes que tinc per expressar la meva sensibilitat i a la inversa, la sensibilitat em permet fer art. En aquest cas amb la manipulació d’objectes i el teatre visual. Un tipus d’espectacle amb el qual puc generar un paisatge i una poètica suggerent que em permet expressar una sèrie de coses que espero, que després les persones que ho vegin puguin gaudir i sentir. Alhora, em cuido tenint un equip en qui confio molt, i que em fa mantenir forta. Que m’acull en totes les meves vessants sensibles i que entén el meu codi i, per tant, fa que això creixi i es potenciï.
Què li diries a algú que no ha vist l’obra i vol venir, què veurà, que s’hi trobarà?
Els diria que confiïn molt en la seva mirada i en la seva imaginació. Jo construeixo un paisatge, però crec que se n’hi poden veure molts i és la gràcia. S’ha d’estar relaxat per poder gaudir de la imaginació i no és fàcil. Que no procurin entendre, que es deixin endur.
“S’ha d’estar relaxat per poder gaudir de la imaginació i no és fàcil”
Quina és la millor crítica que t’han fet de l’espectacle quan el vas estrenar? Ho recordes?
Un molt bon amic meu d’aquí del barri, de Sarrià, el Blai Juanet, que sempre m’ha calat molt em va dir: “Això que fas és com un massatge al cervell”.
En els teus processos de creació quin paper hi juga el sentiment d’arrelament o pertinença?
Haver viscut i haver-me criat en un entorn tan propici a l’art és un privilegi del qual estic molt agraïda. L’escola Orlandai em va potenciar allò per què tenia facilita, i els meus pares em van acompanyar plenament. Vaig poder estudiar Imatge i Fotografia i això em porta a comprendre les arts visuals i tot el que ho acompanyen, com ho és l’art visual.
