La Mirada Jove
Juanjo Compairé
Ens trobem amb la Clàudia poc abans de començar la seva feina al taulell de Casa Orlandai. Ella com a professional i com artista ha desenvolupat gran part del seu treball al districte i, per tant, la seva és una visió molt particular i privilegiada.
Com és la teva feina en relació amb Sarrià i el districte?
Vaig començar a treballar a la Casa Orlandai els dissabtes i ràpidament em van proposar que participés en la formació, on vaig estar durant quatre anys, coordinant els tallers. La Carla Fontanella portava tota la part d’activitats i programació i jo els tallers, però érem l’una la mà dreta de l’altra.
I has fet una exposició…
Després d’uns anys fora, l’ICUB feia un cicle dels 40 anys LGTBI i des de la Casa Orlandai em van demanar la meva participació com artista. D’aquí va sorgir la idea d’una exposició de fotos sobre famílies que no fossin heteronormatives. Aquesta exposició està i ha estat voltant per Catalunya i ha arribat a la Universitat de les Illes Balears. Es titula “Donar a la Història la possibilitat de ser una altra”. Són fotografies impreses en lones, amb una aureola antiga, en blanc i negre, simulant les fotografies antigues. Es tracta d’omplir aquest buit que la història ha deixat amb aquest tipus de famílies. Aquestes deu fotografies es trobaven al pati de l’Orlandai i la gent les veia quan venia, perquè eren molt grans. Més endavant vaig començar a treballar a Vil·la Urània, on també es va fer l’exposició, que després ha anat a molts altres llocs.
“Hi ha tantes famílies com persones hi ha al món. Reconèixer i respectar la diversitat és bàsic”
T’interessa el tema del gènere…
És un tema que m’interessa molt. Sembla que estigui molt treballat, però queda molta feina a fer. Jo sempre dic que no es tracta d’una opinió: les coses són així i punt. És el que jo volia dir amb l’expo: que hi ha tantes famílies com persones hi ha al món. Reconèixer i respectar la diversitat és bàsic.
Ara estàs implicada en un projecte sobre el tema de les cures a la casa Orlandai…
Des del grup d’Economia Social i Solidària es va crear un grup motor per analitzar el tema de les cures al districte de Sarrià Sant Gervasi. Em van proposar que jo, a partir de les idees que sorgissin, en fes una proposta artística. Tot i que jo soc fotògrafa, estic molt d’acord en fer creacions col·lectives. La meva proposta ha estat fer una instal·lació on es recullin diferents de les idees proposades a les reunions de la comissió. Per altra banda he estat investigant i preguntant a molta gent com veu el tema de les cures, intentant trobar una manera d’explicar-les des de molts vessants, des de molts punts de vista; des d’un nivell més bàsic, fent una petita metàfora de cuidar fins a un recull de dades sobre la situació de les cures al districte expressada en un pla artístic.
Fer visible la tasca d’aquella gent cuidadora…
Sí, la de totes aquelles que viuen i dormen aquí, que passen la major part del seu temps entre nosaltres. És important interactuar amb elles i escoltar les seves veus per tal de fer-les visibles.
Estàs interessada en els temes de la desigualtat social
Des de fa un any i mig hem creat un grup feminista de cures, vitalista, anticapitalista i antiproductiu. Som de diferents punts de la ciutat. Cada 8 de cada mes ens reunim per dedicar-nos únicament i exclusivament a cuidar-nos i fer el que ens vingui de gust. Crec que la revolució és interior. Per això estava interessada en tocar aquest tema també des del vessant artístic en la possible exposició sobre les cures al districte de Sarrià Sant Gervasi.
Tu que has treballat a Vil·la Urània i ara a la casa Orlandai, tens una visió de com s’acosta la gent a aquests centres culturals?
A Vil·la Urània hi ha la temàtica de la ciència i també hi ha un casal infantil i un espai de nadons. Tot plegat fa que la gent que s’hi passa no sigui tan sols del barri, sinó que vingui per altres motius, sobretot els científics. A més, com que a Barcelona hi ha pocs espais dedicats a la infància, de seguida l’oferta s’omple. Aquesta és una diferència amb l’Orlandai, on per a les activitats infantils s’ha de fer més pedagogia. De totes maneres, ara sembla que la gent ja ho sap i s’omplen les activitats. Potser a Vil·la Urània també s’hi suma el fet d’estar a prop de Gràcia o que el Farró és un barri més jove. A més a Urània tenim aquells terrats tan fantàstics on a l’estiu es fan contacontes.
“A l’Orlandai es genera un teixit de compartir, un espai de participació on les persones poden fer propostes d’activitats i participar activament en el projecte”
I ara que has tornat a l’Orlandai, què t’hi trobes?
Aquí el funcionament és diferent: hi ha una Junta, una assemblea, hi ha comissions: una plataforma de gestió ciutadana. A l’Orlandai es genera un teixit de compartir, un espai de participació on les persones poden fer propostes d’activitats i participar activament en el projecte. A Vil·la Urània, en canvi, hi ha una gestió mixta, on l’empresa Trànsit té molt a dir i es tracta més de consum cultural.
El perfil de la gent de l’Orlandai correspon al de la gent de Sarrià?
Crec que és bastant endogàmic, de la gent que ja porta uns anys vivint a la vila, del barri antic, que es mou al voltant de la comissió de festes, de l’associació de veïns… També gent del món de la cultura, professionals, gent de lletres. En canvi, a la gent que viu a la perifèria del barri, d’un nivell econòmic més alt, li costa més de participar-hi, tot i que mica en mica s’hi va acostant.
“Sarrià està canviant: cada cop hi ha més comerços nous. M’impacten bastant aquests canvis i em fan una mica de por”
I la gent jove del barri?
Bé, jo, per exemple, visc a Gràcia i vinc aquí (a l’Orlandai) a participar, ja que és el meu antic barri. A part de mi i els meus pares, que hem hagut de marxar del barri, conec molta altra gent jove que vivia aquí i va haver de canviar de barri, i això distancia molt la xarxa i el teixit de barri. Amb els meus amics vam intentar trobar una cosa per a tots a Sarrià i no vam aconseguir-ho. La gent jove del meu entorn no viu a Sarrià. Cosa que també fa que la gent jove participi menys, perquè si no hi vius, també costa més de venir. Quan vivia a Sarrià, quan venia a l’Orlandai, en comptes de passar pel carrer, passava pel mig i sempre acabava petant la xerrada amb la gent que conec. Si hi vius, sempre passen més coses.
Sarrià està canviant: cada cop hi ha més comerços nous. M’impacten bastant aquests canvis i em fan una mica de por. Però és el mateix que està passant a tota Barcelona i és una pena. Molta cultura però cada cop més inassequible.
