Arts i lletres
Marina Barraso
“Vía Agusta, frente al metro de Tres Torres”1. Així comença Si es no es, la novel·la d’Andreu Martín publicada el 1987 que va guanyar, cinc anys més tard, el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya.
Traçant una elaborada trama de misteri i violència amb Barcelona com a teló de fons, Martín narra a Si es no es una història complexa d’assassinats, violacions i obsessions que tenen, com a punt de partida, un crim al districte de Sant Gervasi. És també en aquest barri on Martín concep, en el llibre, l’inici d’una relació amorosa que acabarà sent previsiblement tràgica: “Estaban en la calle Balmes. Junto a la plaza Molina. Nunca fue tan ancha la calle Balmes. Nunca tuvo Esther tanto tiempo para pensar, para disfrutar de una presencia, de un calor, de una mano protectora que no se apartaba de su codo. La nostalgia de ternura, de protección, de amor, nunca había sido tan fuerte ni tan satisfactoria”1.
Andreu Martín, nascut el 1949 a l’Eixample esquerre de Barcelona i llicenciat en Psicologia, constitueix un referent indiscutible de la novel·la negra catalana, i va ser, juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, Juan Madrid i Julián Ibáñez, pioner del gènere a l’Estat espanyol.
El seu estil literari s’allunya dels models europeus de la novel·la negra (relacionat amb els detectius i l’espionatge), i es considera, en canvi, més proper al hard-boiled de la novel·la negra americana (subgènere literari de la ficció policíaca on hi intevenen components més lascius). En aquest sentit, en una recent entrevista d’un diari espanyol, l’escriptor afirmava: “Si tenemos policías provistos de pistolas es porque existe gente perversa”2, reivindicant, d’aquesta manera, el paper dels cossos policials.
La presència en les seves novel·les de personatges fatals (que denoten un profund coneixement del pensament humà), la violència explícita, l’agressivitat crua i la descripció exemplar de la marginalitat i la realitat de Barcelona aporten a la seva narrativa grans dosis de versemblança que carreguen de certesa el seu relat.
Martín escriu, amb algunes dosis d’humor, una autèntica crònica social i històrica de les dues Barcelones que componen la seva ciutat natal: la dels suburbis (humil, delinqüent i trista) i la dels barris alts (enlluernadora, hipòcrita i depressiva), sovint entrellaçades pel joc imaginatiu i intel·ligent de la seva obra.
I és que per a Martín, qui interpreta el seu entorn des de l’òptica més cruel, el repte (potser ingenu) continua sent acabar amb el vell mite que assegura que la realitat supera la ficció: “Nos rompemos los cuernos para que la ficción supere a la realidad, porque la realidad es inverosímil y la ficción por definición tiene que ser verosímil” 3.
Referències:
1 Si es no es, Andreu Marín. Editorial Planeta, 1987.
2 Entrevista a Andreu Martín publicada al diari ABC el 2 de febrer de 2016.
3 Entrevista a Andreu Martín publicada al diari El País el 3 de febrer de 2011.
