12.3 C
Sant Gervasi
| Dissabte 28 de novembre de 2020 |

‘Baixar a Barcelona’, un assaig sobre la identitat sarrianenca

Aquest treball acadèmic aporta molta informació, però la interpreta a partir uns pressupòsits metodològics que no sempre quadren amb la realitat històrica

Jesús Mestre
Historiador, especialitzat en la història de la ciutat de Barcelona. Director de la revista L'Avenç els anys 1988 i 1989, i de Plecs d'Història Local des de 1989 fins al 1997. Com editor, he coordinat obres col·lectives com ara el Diccionari d'Història de Catalunya (1992), l'Atles d'Història de Catalunya (1995), entre altres, publicades a Edicions 62. Col·laboro en la constitució de l'Associació Cultural Casa Orlandai, de la que vaig ser el primer president, el 2007. He escrit els llibres L'Abans. Barcelona Vila de Sarrià, recull gràfic 1874-1975 (2012) i Sant Gervasi de Cassoles (2013). El 2014 vaig fundar El Jardí, aventura en què persisteixo

Cultura

Jesús Mestre

Segueix viva la identitat sarrianenca? Aquesta és una de les preguntes que es planteja el llibre Baixar a Barcelona. La ciutat i la comunitat recreada a Sarrià, de Miguel Doñate Sastre i Raúl Márquez Porras, que es va presentar el dijous 8 d’octubre a la Casa Orlandai. És un volum editat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat dins la col·lecció “Temes d’Etnologia de Catalunya”. Seguint la normativa sanitària per la covid-19, la sala J.V. Foix va omplir l’aforament permès i els assistents van obrir, al final de l’acte, un interessant col·loqui amb els autors dels llibres, ja que també es va presentar Sarrià desaparegut, de la col·lecció Catalunya desapareguda, de l’editorial Efadós.

El llibre s’estructura en tres parts principals: “Història remota”, “Història viscuda” i “La vida al barri vilatà”. La primera té temàtica d’història, mentre que les altres dues són clarament etnogràfiques o d’antropologia social i cultural, l’especialització dels autors. Cal dir que la part d’història fa poques aportacions del que és conegut i publicat i, al meu entendre, segueix excessivament la visió dels treballs d’Eliseu Toscas, sobretot de L’Estat i els poders locals a la Catalunya del segle XIX. Una visió des de Sarrià (1780-1860). Aquest treball acadèmic aporta molta informació, però la interpreta a partir uns pressupòsits metodològics que no sempre quadren amb la realitat històrica de la vila. Així, en alguns aspectes, l’anàlisi de Doñate i Márquez no semblen gaire encertats, sobretot en definir el Sarrià del segle XIX com una societat principalment pagesa, cosa que desmenteix una consulta als censos, padrons o contribucions que es conserven a l’Arxiu del Districte. El capítol més treballat i on hi ha més aportacions d’aquesta part és el “De vila a barri”, on s’analitza el procés d’annexió a Barcelona. És un excel·lent avançament a la commemoració del Centenari de l’Agregació de Sarrià a Barcelona, que s’està preparant de cara al novembre de l’any vinent. I que esperem que faciliti l’aparició d’altres estudis sobre la qüestió.

La part etnogràfica és la més innovadora de l’obra, i on els autors fan les principals aportacions originals. Cal dir que Miguel Doñate és fill de Sarrià, tot i que fa temps que viu al Maresme. Això, segurament, suposa una major sensibilitat, però potser també algun prejudici. Per fer aquest passeig per “l’espai viscut” sarrianenc, s’acompanyen d’una dotzena de testimonis, persones nascudes els anys 30 i 40 del segle XX, algunes vinculades al Casal de Gent Gran de Can Fàbregas. No sé si es poden considerar una mostra representativa aquests “sarrianencs de tota la vida” del teixit tradicional de la vila, però les opinions de la Clara i en Pep, els testimonis més presents, són interessants. Com també la tesi del “barri vilatà” que es desenvolupa en la darrera part de l’obra. Aquí és on es busca aquesta identitat sarrianenca diferenciada de la barcelonina, la contraposició de “poble” i “ciutat”, que s’analitza a partir del paisatge (natural i humà), la sociabilitat (el fet de saludar els coneguts pel carrer), els personatges i les institucions pròpies (aquí es troben a faltar més referències a l’Orfeó, la institució més representativa de la vila) i, finalment, l’estratificació social, on es contraposa el barri dels “senyors” amb el de les classes populars (pagesos, paletes, etc.). Sarrià no és només un barri benestant, sinó una comunitat amb una identitat pròpia, una identitat de poble. 

Finalment, cal destacar l’excel·lent preàmbul de l’antropòleg Lluis Mallart, fill de Sarrià, que fa un magnífic relat dels seus records d’infant, els anys de la Guerra i de la Postguerra a partir d’un passeig pel barri en l’actualitat: “Torno a Barcelona. Em vaig dient, dins meu, que aquelles maneres de ser i de fer de llavors, de casa, del carrer i del barri i de Sarrià, em varen afaiçonar de tal manera que m’ajudaren a “baixar a Barcelona” per anar fins i tot més enllà, i trobar-me amb altres maneres de ser, de pensar i de parlar, amb altres identitats, com diríem ara. Simbòlicament, Sarrià és representat com una part, com una porta oberta a la ciutat de Barcelona, als Altres, al món.” Cal agrair als autors que Baixar a Barcelona ens mostri moltes coses de la vila, de la identitat sarrianenca de les que potser no en som prou conscients. Com va passar amb l’annexió a Barcelona de fa 99 anys, que va impulsar el procés de creació de la identitat sarrianenca, esperem que ara ens serveixi per plantejar com conservar-la en el futur.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.