Opinió
Max Cahner
Des de fa anys, un grup de veïnes i veïns del barri de Sarrià s’organitza al voltant de la Plataforma Defensem Can Raventós en protesta contra una iniciativa privada d’una promoció de pisos de luxe al solar on es troba la masia i el jardí de Can Raventós. Demanen a l’Ajuntament que negociï una permuta amb la propietat per tal de preservar l’espai verd, un bé escàs al nucli antic de Sarrià.
Sempre he pensat que aquest moviment veïnal vol expressar una idea que va més enllà de la seva reivindicació de base. Volen un barri, no només per viure-hi, sinó per fer-hi vida, per ser viscut. Crec que és un pensament unànime que el barri de Sarrià té un caràcter de vila, com molts d’altres barris de la nostra ciutat i hauria de ser tasca prioritària de qualsevol partit amb un mínim de sensibilitat cuidar l’espai que governa i potenciar aquests aspectes immanents dels barris de Barcelona que pertanyen al seu ADN i formen part del seu encant.
Si el barri de Sarrià cau en la pulsió especulativa sense fre acabarà per esdevenir un conglomerat de pisos per a gent rica amuntegats els uns sobre els altres, sense més gràcia que qualsevol zona residencial de luxe. Un barri de famílies aïllades i comunitats tancades compartimentades en blocs d’habitatges impersonals, simètrics i tancats en si mateixos, cada un amb el seu sistema de seguretat (tanques, alarmes o vigilants). L’espai públic esdevindrà inhòspit, com a mera zona de pas entre el domicili i la feina o la segona residència.
Can Raventós no és, ni serà el darrer cas. Ja va passar amb l’anomenada illa Sandoz, el conjunt d’edificis que es troba entre els carrers de Cardenal Vives i Tutó, Fontcoberta, Osi i Santa Amèlia, antiga propietat de la farmacèutica suïssa Novartis, que també va ser protestada pel veïnat, advertint -igual que està succeint actualment- que el projecte no s’ajustava a la normativa. Recordem, tal com va reconèixer la justícia, hi ha fins a 34 àtics que estan per sobre la coberta. En aquell cas, la sentència del Tribunal Suprem parla d’un “urbanisme pervers” i de defensar els interessos privats per sobre del bé comú. Potser els grecs tenien raó quan deien que la història és cíclica.
Com deia a l’inici, s’ha d’anar més enllà del cas concret. No perquè no s’hagin d’atendre les demandes de la Plataforma Defensem Can Raventós, sinó perquè hi ha una idea de fons que cal entendre. La història de la vila de Sarrià és aquella on els nostres avantpassats només veien, en un dia qualsevol, a persones que coneixien de tota la vida. Naturalment, avui no és el cas, ni potser cal que ho sigui. Però un barri ha de ser una comunitat d’individus que comparteix i gaudeix d’un espai de vida en comú. L’Ajuntament i el Govern municipal han de tenir l’astúcia de conjuminar el caràcter i l’essència dels barris de la ciutat amb la realitat d’una ciutat global i les lògiques del capital. D’això va també apostar, o no, per una permuta en la finca de Can Raventós.
La vida de barri, la cultura popular, el fil que uneix a les diverses generacions de sarrianenques i sarrianencs es veu constantment sotmès a les lògiques especulatives d’un mercat immobiliari que al nostre país està enfocat al negoci i no al dret a l’habitatge. Tothom té dret a viure a Sarrià, però qui són els promotors immobiliaris per a canviar allò que és o ha de ser un barri? Per això tenim les institucions. Per això l’Ajuntament hauria d’actuar. Per això s’ha d’escoltar al veïnat organitzat. Al cap i a la fi, volem un barri de desconeguts?
Max Cahner és politòleg, ha treballat de cooperant, consultor, i és exconseller de BComú a Sarrià-Sant Gervasi
