Publicitat

Bea Castelló: “Sortia de l’escola i anava a buidar pisos de l’Eixample”

Entrevista amb la propietària de Las Pepitas, un negoci de tercera generació d'antiquaris que proporciona roba d'època a cinema, teatre i particulars

Entrevista

Sergi Alemany

“Truca quan arribis, que el timbre no va”. Bea Castelló (Barcelona, 1968) és la propietària i l’única treballadora de Las Pepitas, un negoci de lloguer i venda de vestuari i attrezzo d’època per rodatges de cinema i espectacles de teatre. També atén a particulars, que de fet és la base sobre la qual va crear el negoci la seva mare fa més de quaranta anys. Acaba de participar en la 080 Barcelona Fashion aportant accessoris com ulleres i rellotges de segona mà. Té la botiga al carrer Alfons XII, 63, just darrere de l’Hospital el Pilar. Com que hi està fent obres, quedem per fer l’entrevista al magatzem, a tocar de la plaça Cardona, en un local que antigament havia ocupat un club de sado. Es pot fotografiar tot?, pregunto. “Tinc caixes per muntar, però vaja… sí!”, respon. L’espai, un soterrani on tot està ordenat metòdicament en passadissos i estanteries, es conserva com un tresor tancat amb clau. Hi ha de tot. Només cal imaginar una peça de vestuari antiga, i allà es troba.

Publicitat

Vestim com realment volem?

Publicitat

No. Ara es torna a posar de moda el vintage i comença a haver-hi un boom, però fins avui la gent va a les tendències. Si una peça de roba està de moda, me la poso, però si no, no. A diferència de ciutats com Londres, on la gent pot anar vestida dels anys 50 i no passa res, aquí el què diran ha pesat molt.

Com recomanes vestir-se?

Quan a tu t’agrada una peça de roba i la portes convençuda, trepitges fort. En canvi, si no n’estàs segura, la roba et semblarà incòmoda i la teva imatge no serà la mateixa. Al final la roba s’adapta a tu. Ho hem vist fa poc a la 080 amb la primera desfilada de roba de segona mà.

“No val posar-se una peça de roba un cop a la vida: el ‘fast fashion'”

Què es perseguia exactament amb la desfilada vintage de la 080?

Que la gent consumeixi amb el cap. No val posar-se una peça de roba un cop a la vida, el fast fashion de consumir-ho tot ràpid i moltes vegades comprar-se una roba que no t’acabaràs ni posant. Tot això genera un residu, i només estem reutilitzant un 11% de tot el tèxtil!

És fàcil combinar roba?

Fes servir la imaginació per combinar i saber portar allò que tens a casa. A més, totes les robes antigues tenen una bona qualitat a diferència del que es fabrica ara. Què millor que poder portar una peça de roba que t’agrada i saps que no es trencarà mai! No?

Bea Castelló © Mireia Monjo

Com la camisa que portes?

Aquesta me la poso moltes vegades. No tinc necessitat de comprar-ne una altra igual o semblant si m’agrada aquesta. A la meva vida i a la meva botiga, tot es recicla. Em ve de família.

Vius de llogar roba d’època i el que es diu attrezzo en cinema, televisió i teatre.

Sí. I també venc si ens posem d’acord en el preu. Tinc peces de roba i vestuari des del 1900 en endavant. Vestits, abrics, barrets, vels de núvia, arracades, ulleres, mantellines, llençols, cortines, estovalles, pijames, maletes, botons… El més antic que tinc és una casulla del segle XVII.

“Continuo dormint amb llençols de cotó antic a l’hivern i de fil a l’estiu”

D’on has tret tota la roba?

Soc tercera generació d’antiquaris. El meu avi era molt amant del tèxtil i un gran amic de Frederic Marès i Manuel Rocamora. Jo de petita vivia amb això, sortia de l’escola i anava a buidar pisos de l’Eixample amb la meva mare i els meus tiets. Són cases que es buidaven per herència o gent que heretava i se’n desprenia.

Era el negoci familiar.

El savoir faire pel tèxtil del meu avi, va passar a la meva mare i d’ella a mi. Vaig acabar d’estudiar el COU i m’hi vaig posar. La carrera l’he fet tocant el material aquí durant quatre dècades. Vaig començar amb 15 anys i ara en tinc 54. He recorregut totes les fires d’antiquaris de l’estat espanyol. Els meus tiets es van quedar la part del moble i la ceràmica, i jo i la meva mare amb el tèxtil.

Las Pepitas © Mireia Monjo

Las Pepitas.

Pepita Sánchez era la meva mare, que va morir fa tretze anys. Fèiem tàndem a la botiga i un dia, quan vam començar a treballar pel món del cine, un client ens va retornar el vestuari en una caixa i hi va posar el nom de Las Pepitas. Ens va agradar.

Tot el que tens a la botiga no es troba fàcilment.

En volum de tèxtil, no tinc competència. Per això tinc encàrrecs del món del cinema i el teatre, però, és clar, han de ser produccions d’època. I tinc les talles que tinc. El prêt-à porter va venir més tard. Aquest és l’inconvenient que tinc de vegades, el tallatge únic.

“Una societat on tot és apretar un botó i ho tens, a mi no em val”

La gent encara et compra roba antiga?

Hi ha gent del barri que encara em demana si tinc algunes coses, però cada cop menys. Em diuen que els fills i les nores ja no volen segons quines estovalles o tovallons, si s’han de planxar. Jo continuo dormint amb llençols de cotó antic a l’hivern i de fil a l’estiu. Qui no ho ha provat, no sap el que es perd. Encara que s’arruguin, l’arruga és bella.

La competència en tot és ferotge avui en dia.

Reivindico moure’s i anar al cinema, al teatre i sobretot a comprar a les botigues de barri, que no podem competir amb els macrogegants del consumisme. Una societat on tot és apretar un botó i ho tens, a mi no em val. No pot ser que tinguis una farmàcia a sota de casa i et facis enviar un medicament per Internet! És exagerat i insostenible.

Las Pepitas © Mireia Monjo

Després correm a plorar el tancament de botigues històriques…

Com pot ser que no donem a menjar a la gent del nostre barri? Al final tots estem patint el mateix venguis roba, sabates o bacallà! La indústria potent del tèxtil que teníem, també s’està perdent. Gairebé no pots ni anar a fer una cervesa, perquè et sembla exageradament cara. Al final no podrem viure. No sé com acabarà tot, però tot està molt car.

El vostre negoci és totalment d’una altra època.

La meva mare va obrir la botiga a Alfons XII als anys 80 amb una sòcia i no va tocar un ordinador en la seva vida. Tot era el boca-orella i sortíem al carrer amb una cadira a cosir, per tenir llum natural. D’aquella època conec a tota la gent del barri i ells em coneixen a mi. L’antiquària o la filla de la Pepita, em diuen.

“Sortíem amb una cadira al carrer Alfons XII a cosir amb llum natural”

Què hi vau trobar a Galvany?

Gent de tota la vida, més que senyorial. Un barri amb tots els serveis i cases baixes de pocs pisos. Un reducte d’un Sant Gervasi antic que toca a Gràcia, perquè a partir d’Aribau i Muntaner la cosa ja canvia. Ara és quan comença a canviar el barri, quan mor la gent amb rendes antigues i els preus del lloguer es disparen. Hi ha més moguda de gent que ve de fora.

El perill de fer un barri impersonal.

Ja som una societat impersonal. La gent abans sortia al carrer i ara tot és més anodí. Ningú posa nom a la peixatera i la carnissera, però és que tampoc als veïns de l’escala! “Avui sopes sola? Vine, puja!” o anar a concerts juntes, recordo que jo feia molta pinya amb les veïnes del bloc de la botiga. Ara això és dificilíssim! Ningú et saluda, ningú diu res.

Las Pepitas © Mireia Monjo

Parlant de cultura, has treballat per pel·lícules com Alcarràs, Pa Negre i El Orfanato.

Sí, a Alcarràs hi surt un moment una tovallola blanca amb punts de colors. No cada dia s’aporta vestuari a una pel·lícula que ha guanyat un Ós d’Or. Ara hi ha unes quantes pel·lícules pendents d’estrenar amb roba sortida del magatzem de Las Pepitas, però no en puc parlar.

T’apassiona el cinema?

M’encanta el cine i la meva feina, així que veure les teves coses a la pantalla… A mi m’agrada que els directors d’art i figurinistes de teatre m’expliquin el projecte quan venen aquí, així puc ajudar més a contribuir en la decisió final. M’agrada intervenir en les pel·lícules, sempre que em deixen.

“Jo visc la vida amb els ulls, no amb la pantalla del mòbil”

Acostumem a dedicar temps a la tria del vestuari?

Aquest és el problema. Potencials clients m’han descartat peces de roba a través d’una foto enviada per WhatsApp, amb l’excusa que no tenen temps per venir en persona a la botiga. Les coses s’han de veure i tocar per saber de què estan fetes! Els colors d’una foto mai són els mateixos de la realitat. Jo visc la vida amb els ulls, no amb la pantalla del mòbil. Fa ràbia…

Vivim uns temps accelerats…

Ho volem tot ja! Tu ne peux pas danser plus vite que la musique (no es pot ballar més de pressa que la música), tot té un tempo i si ho vols per ahir, no podrà ser. A mi no m’agrada treballar així. Per sort, tinc molts altres clients que venen, es relaxen uns minuts mentre els faig un tour pel magatzem i miro si els puc oferir el que busquen.

Las Pepitas © Mireia Monjo

Com desconnectes?

No tinc Netflix (riu). Soc totalment arcaica. Quan arribo a casa veig la tele normal, i en tinc de sobres. Clar que no veig les sèries que tothom comenta, però en veig d’altres. I si no, llegeixo un llibre. També tinc piles de roba que m’emporto de la botiga per rentar i planxar. A mi em va faltar pandèmia.

Aviat tornaràs a obrir la botiga.

Tinc moltes ganes de tornar a estar de cara al públic. Al magatzem ja no hi cap res més i ara m’interessa vendre o rodar. Que hi hagi moviment.

“Vull ser minimalista, però no ho aconsegueixo”

Sobrevius sense pàgina web.

Però he creat un compte a Instagram (@laspepitasbcn), jo que soc antixarxes. Reconec que és una eina de treball que et fa saltar un llac i conèixer a gent de fora a qui mai arribaries.

Bea Castelló amb Sergi Alemany © Mireia Monjo

Un propòsit?

Vull ser minimalista, però no ho aconsegueixo (riu).

Una recomanació per la vida?

Si vius a un lloc, fes-te’l teu i interessat per la història i la cultura.

GALERIA | MAGATZEM DE ROBA D’ÈPOCA ‘LAS PEPITAS’

Publicitat

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

No hi ha articles per mostrar