Gent del Barri
Sergi Alemany
Periodista esportiu. Actualment és cap d’Esports a TV3 i narrador dels partits del Barça a Catalunya Ràdio. Aquest setembre fa 24 anys que va començar a cobrar un sou per dedicar-s’hi. Abans, va posar els peus a Ràdio 4, quan es trobava a la Via Augusta amb Comte de Salvatierra, i a la Cadena SER, on va entrar en contacte amb els esports. Declarat un enamorat de Barcelona, li agrada fer molta vida al barri que l’ha vist créixer, Galvany. Quedem en un cafè a prop de la plaça Molina, un matí de setembre plujós, i repassem, amb certa nostàlgia, un dels seus trets característics, episodis de la seva vida. Parlem poc de futbol i molt sobre la ciutat. I s’emociona quan parla de l’1 d’octubre.
Ets una persona de barri.
Hi he viscut tant de petit com de gran. L’única traïció a Galvany van ser uns anys que vaig marxar a viure a Gràcia.
Vas néixer al costat del camp de l’Espanyol?
És cert. Soc nascut en una clínica que ja no existeix, a tocar del mític camp de futbol de Sarrià. Quan la meva mare estava ingressada, sentia els crits dels seguidors pericos.
Hagués pogut ser una bonica història…
Però no ho va ser (riu).
Què té d’especial, aquest barri?
Suposo que hi ha una part de costum. Els meus pares ja vivien a Galvany. Van venir del Maresme per feina i s’hi van quedar. Hi ha la connotació que per viure a Sarrià – Sant Gervasi hagis de ser gairebé de l’aristocràcia, quan fa 40 anys això era un barri de Barcelona com qualsevol altre.
“No considero Galvany zona alta. És un lloc tranquil i proper al rovell de l’ou de la ciutat”
Està mal vist viure per sobre de la Diagonal en aquesta zona.
Jo no ho considero zona alta. Galvany està tocant a Gràcia per un costat, a l’Eixample per un altre… i té la sort que sent un lloc tranquil és proper al rovell de l’ou de la ciutat. M’agrada viure i fer vida aquí.
Vida de barri a Sant Gervasi.
I tant! Això és un barri. Conec el quiosquer, la farmacèutica, les caixeres del supermercat… tot això segurament és extrapolable a la resta de barris de Barcelona, però jo ho trobo aquí.
En un radi petit?
El meu pare sempre m’explicava una anècdota: quan vivia al xamfrà de Marià Cubí-Balmes-Travessera de Gràcia-Alfons XII, tenia l’objectiu de fer-ho tot sense baixar de la vorera. Anar al super, al restaurant, a la papereria, al banc i fins i tot al cinema! N’estava molt orgullós.
Sant Gervasi, un barri de cinemes.
És curiós. En mig quilòmetre teníem almenys cinc cinemes: ABC, Atenas, Arkadin, Balmes i l’Arcàdia. Ara quan arribi a casa ho explicaré als meus fills.
“Durant aquesta època he baixat al centre de la ciutat i fa pena”
Uns fills que deuen haver pujat al Tramvia Blau.
La meva àvia m’hi havia portat i jo amb els meus fills encara he fet la ruta fins al funicular i d’allà cap al Tibidabo. És una de les icones de Barcelona. Evidentment, és una atracció turística.
T’agrada la Barcelona turística?
Durant aquesta època he baixat al centre de la ciutat i fa pena. És molt trist veure-ho tot tancat. Darrerament crec que s’estava desbordant molt la cosa però entre el que passava i el que està passant ara, jo em quedo amb allò. Em sap greu, però hem de tenir vida i activitat: trobar-hi un equilibri. Si no visqués a Barcelona, hi voldria venir per clima, horaris, menjar, cultura, arquitectura i fins i tot per la seva mida… és una ciutat ideal.
El turisme dispara els preus de la ciutat.
Jo visc de lloguer i assumeixo que, per a mi, viure a Barcelona té un punt de luxe. Em compensa per altres motius. És el meu peatge per voler-hi viure. Passa a totes les grans ciutats que són referent mundial.
“Viure a Barcelona té un punt de luxe, que em compensa per altres motius”
Estimes Barcelona.
Com a enamorat de Barcelona que soc, no m’agrada gaire cap a on està anant la ciutat. I no és una qüestió política, tot i que tampoc saps qui és l’actual Ajuntament perquè van rebre el suport d’uns i ara governen amb uns altres. Parlo de coses pràctiques, el tòpic del que interessa realment al ciutadà.
Digues-ne un exemple.
Estic d’acord amb la idea d’una ciutat amb menys cotxes, sempre que abans hi hagi una bona xarxa de transport públic que ho pugui suplir. Això, a Barcelona, no passa. S’ha començat la casa per la teulada. Intenta agafar un autobús un cap de setmana a la zona de Francesc Macià i veuràs quanta estona t’hi has d’esperar… i aquí no hi arriba el metro.
Un altre.
La proliferació desproporcionada de carrils bici. M’encanta la teoria i el concepte, però això no és Amsterdam, que és una ciutat plana. Tinc la sensació que en mobilitat les coses no es pensen massa ara mateix a Barcelona. Trobo a faltar un pla una mica més ambiciós i professional. Posem-hi primer més autobosus i després pintem-ne els carrers.
“Posem primer més autobosus i després pintem els carrers”
Un més.
Les terrasses. M’encanten, però la solució d’emergència la trobo horrorosa urbanísticament parlant. Em poso a la pell dels restauradors i entenc que ho estan passant malament, així que, bé, és un moment en què es poden sacrificar qüestions estètiques.
Què trobes a faltar a Galvany?
Em costa respondre la pregunta. Potser algun equipament públic esportiu. Què passa si vull jugar a tennis o a bàsquet? Es pot sortir a córrer cap a la Diagonal o a la carretera de les Aigües, però no és e mateix.
“Barcelona és una ciutat que visc molt”
Tu, de córrer, en saps una estona…
(Riu) Ja he dit abans que Barcelona és una ciutat que visc molt. La nit abans de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92 recordo anar corrent amb una estelada seguint l comitiva que portava la torxa olímpica. Tinc un buit en la memòria, crec que fruit de l’emoció, però segur que van pujar per Gran de Gràcia i vaig acabar a la plaça de la Bonanova. Després vaig fer de voluntari.
I el record més històric del barri?
Encara que recent és històric: l’1 d’octure del 2017. Recordo el dia abans baixar al meu col·legi electoral, l’Infant Jesús, i tenir una sensació brutal de comunitat entre gent jove i gran. Vaig anar al supermercat i vaig comprar aigües, sucs i cacaolat per als qui es quedaven a passar-hi la nit (mentre ho explica es comença a emocionar).
“L’1-O va ser molt fort, i al final tot per un desengany polític”
Encara havia d’arribar l’1-O.
Havia de ser una festa quan a les cinc del matí tots defensàvem l’escola, i poc abans de les nou es va presentar la policia (es torna a emocionar).
Ha estat el més bèstia viscut mai?
Una barreja del pitjor i el millor que he viscut mai. Recordo aquelles estrabades als veins asseguts al terra, la dona amb la cara ensangonada… jo estava mort de por, aquella gent eren robocops. I tot el dia patint per si tornaven, sota aquella pluja fina, fins a les vuit del vespre pendents de les furgones que anaven i venien pel carrer Aribau (l’emoció li provoca llàgrimes als ulls). És que va ser molt fort, i al final tot per un desengany polític.
Parlant de pair, et costa fer la teva feina?
Les transmissions sí, molt. Als partits de futbol hi he d’anar amb la panxa plena. Si arribo mal alimentat, m’agafa un defalliment. Trobo molt difícil fer una transmissió esportiva per ràdio i queda malament que ho digui jo, però són 90 minuts de desgast físic.
“Als partits de futbol hi he d’anar amb la panxa plena”
Per què decideixes estudiar periodisme?
Era la opció menys dolenta entre les carreres que podia escollir. No havia pensat mai abans a dedicar-me als esports, però hi tenia facilitat, igual que escriure. Va ser fent les pràcti-
ques quan vaig descobrir que tenia aquesta vocació.
Com és substituir Joaquim Maria Puyal?
És un referent indiscutible, des de tots els punts de vista. Les comparacions amb el Puyal les perdria tothom, així que vaig entomar el relleu a Catalunya Ràdio narrant els partits del Barça, amb naturalitat.
“Les comparacions amb el Puyal les perdria tothom”
Mala època per ser cap d’Esports de TV3?
M’ha tocat la pitjor època, perquè la tele són drets, els quals valen diners. Ara és impossible comprar els drets de l’Eurolliga, com TV3 havia fet molts anys. I els drets per a Espanya d’una temporada de la Lliga de Campions costen gairebé el doble que el pressupost anual de tot TV3.
Una oportunitat per apostar per l’esport femení a la graella.
Aquí els drets no arriben a les quantitats dels homes, però continuen costant molts diners per TV3 ara mateix. El que és una situació anòmala i injusta és que no sapiguem encara quan tornarà la lliga femenina. Ningú té pressa per començar, només les futbolistes.
“Ningú té pressa per començar la lliga femenina de futbol, només les futbolistes”
Es fa bon periodisme esportiu?
Es fa més bon periodisme esportiu del que es diu. La gent es pensa que els periodistes hem d’estar amb bàndols. No! Els periodistes hem d’explicar el que passa. Periodisme és explicar fets contrastats.
La teva és una feina prou manual al segle XXI.
Des de fa 24 anys ha canviat la qualitat del so que percep l’oient a través de la ràdio, però per la resta és veritat que la meva feina es limita a un micròfon i paper i bolígraf. El mòbil el deixo apartat durant les transmissions.
T’agrada viure una mica en el passat.
Tinc una excessiva afició i gust per la nostàlgia. Pagaria diners per viatjar dos dies al passat, al 1985, i vindria aquí a Galvany.
