Opinió
Carme Rocamora
Fa vuit anys que soc cooperativista a El Jardí de Sant Gervasi. En aquests vuit anys, he tingut el luxe de conèixer a gent molt diversa que hi habita. Dic gent, i no veïns del barri, perquè no és el mateix utilitzar el teu barri com a ciutat dormitori que ser part de la comunitat que el fa bategar. Sobretot m’he fet més amb els segons, perquè són els que dia a dia t’avisen d’una problemàtica, també d’una bona notícia, o et proposen una entrevista. És així, precisament, des de la confiança i relació mútua, com fem barri. I en aquests vuit anys en què he rebut des d’una queixa per un semàfor que no funciona, a un pipicà que fa pudor, a un avís de desnonament -invisible- a les quatre de la matinada, que mai, però mai, he rebut una sola queixa sobre El Kubo de la Bonanova.
Seria egocèntric pensar que si ni jo, ni El Jardí l’hem rebuda, vulgui dir que no hi ha problema. Però és que tampoc l’ha rebut l’Associació de Veïns de Sant Gervasi. Ni ha estat un tema mencionat en les més de 800 sessions de participació -consells de barri, audiències públiques, consells plenaris- que he presenciat durant aquests vuit anys. És des d’aquesta humil coneixença que tinc del barri que em permeto dir que a la Bonanova no hi ha cap problema sobre aquest espai ni el seu veí, La Ruïna.
El problema es va construir un dia, de cop i volta i de manera estratègica, quan la candidata de Valents i regidora presidenta del districte, Eva Parera, va gravar un vídeo al davant de l’edifici advertint sobre els greus problemes que causa aquesta ocupació i amenaçant de desallotjar-la. Després del show a les xarxes, va trobar el mecanisme per fer-ho arribar als espais de participació del districte. Això va provocar que el regidor de Sarrià-Sant Gervasi i tinent d’alcalde de Seguretat, Albert Batlle, titllés aquesta carpeta -mai abans mencionada durant el mandat- de “màxima gravetat” i qualifiqués els responsables de “salvatges”. Amb aquestes declaracions, va encendre el foc en una benzinera regentada per partits de la dreta que no sabien, fins ara, com orientar el seu relat per rascar quatre vots a les eleccions municipals.
Primer, quan es va alimentar el relat, tots els mitjans van comprar la visió de la dreta. Sense contrastar, sense ni tan sols fer l’exercici d’intentar entendre perquè una cosa de la qual mai havien sentit parlar malgrat existir des de feia anys, emergia ara. Amb el transcurs dels dies, alguns d’aquests mitjans han entès l’error i han explicat que realment al barri, no existeix cap polèmica per aquest espai ocupat. Però no han desaprofitat l’oportunitat per rascar la mateixa audiència que, en llenguatge dels polítics de la dreta, suposen vots. Ha arribat fins a tal punt el desgavell, que Desokupa ha estat protagonista a les capçaleres i els telenotícies mentre grups antifeixistes i pel dret a l’habitatge han tornat a casa amb un cop de porra.
Què hem fet? Com hem arribat fins aquí? Com ens hem atrevit a situar un relat fictici a l’agenda i ni tan sols hem rectificat? Mai hi havia hagut tanta premsa, fins i tot fent guàrdia durant més de 12 hores, a Sant Gervasi de Cassoles. Mai els havia costat tant als mitjans trobar un veí que parlés sobre aquest tema. I si no el trobaven, és perquè la majoria del veïnat de la zona ni sabia que aquest espai existia. I amb totes aquestes paraules encara no estic ni abordant la qüestió de fons: el perquè de l’ocupació d’aquest espai. Només poso damunt la taula com s’ha perpetrat un relat fictici infundat per interessos electoralistes i mediàtics.
Però no defujo del tema de fons. Espero que a aquestes altures ja sapigueu que aquest espai està deixat de la mà de deu per la Sareb. El banc dolent que tots hem pagat i dels que la majoria -la classe treballadora- en som víctimes avui a Barcelona. I no defujo tampoc de parlar de les persones que ocupen El Kubo. No els conec. Mai s’han prestat a parlar amb nosaltres. No sabem ni d’on venen, ni com van arribar a ocupar aquest espai. Tot el que sabem és que van decidir viure a un lloc que portava molts d’anys buit i que no hi hem tingut cap conflicte. I també sabem que mentre no estigui garantit el dret a l’habitatge existiran col·lectius que trobin aixopluc en quatre parets abandonades que no aporten res a la ciutat si estan buides.
Sí que coneixem, en canvi, el projecte veí, La Ruïna, que hi dona suport. Ells són el nostre vincle. Hi vam anar de visita, quan van obrir una biblioteca per al barri i van programar activitats obertes. També són aixopluc del Sindicat d’Habitatge de Cassoles, unes heroïnes anònimes que han aconseguit visibilitzar que hi ha persones a la zona alta que són expulsades de casa seva. I que sempre, sempre, posen el cos per evitar-ho.
A l’altra banda, a la dels provocadors, però, sí que no coneixem a ningú. Mai havíem vist a aquest senyor que es passeja amb una capa vermella alliçonant. Ni al centenar de persones que ha decidit manifestar-se en contra d’aquesta gent. Bàsicament, perquè la majoria no són del barri. I els que són de Sarrià-Sant Gervasi, hi assisteixen il·lusionats, sense saber què és el Kubo, per poder fer quatre càntics espanyolistes com va passar després de l’octubre del 2017 a indrets com la plaça Artós. Els altres venen d’altres districtes i ciutats, encoratjats per uns discursos populistes que situen les ocupacions com un dels principals factors que alimenta la pretesa inseguretat que viu Barcelona. I no és això, senyors. Perquè seguretat, tertulians que repartiu lliçons de moralitat a mitjans sobre un tema que desconeixeu, és un barri organitzat que lluita contra l’elitisme que el condemna a l’expulsió.
