26.3 C
Sant Gervasi
| Divendres 27 de maig de 2022 |
Publicitat

Busco aquest home, un nou relat de Mò Bertran

Publicitatspot_imgspot_img
Publicitat

El Relat

Mò Bertran

La Lily es prepara per baixar del tren amb posat alegre. Ja ha arribat a Hollingworth! Se sent pletòrica. Posa un peu a l’andana i l’eufòria es tenyeix de gris. Fa fred i l’estació és més gran del que imaginava, el poble també deu ser més gran i no serà fàcil trobar-lo. Mou el cap per foragitar aquests pensaments, es corda l’abric de vellut i s’ajusta el mocador de seda al coll. Fora, fora, Hollingworth té menys de mil habitants! Positivisme, aquesta és l’actitud amb què l’Alfred la va conèixer. Es col·loca bé el barret i segueix el gruix de passatgers, es barreja entre ells gaudint de sentir-se una més. Potser aviat ho serà, pensa enriolada.

A la plaça, el conjunt es desfà. La Lily s’atura i busca algú a qui adreçar-se. Els ulls vius apunten un senyor, elegant i amb cara de bona persona, que treu un rellotge de la butxaca de l’americana. Abans que el torni a guardar, la Lily ja és al seu costat.

Publicitat

—Bon dia tingui! Perdoni que li robi uns minuts —La Lily riu la pròpia ocurrència i li mostra una fotografia—. Busco aquest home.

El senyor elegant amb cara de bona persona agafa la fotografia i l’observa. Obre la boca però la Lily se li avança.

Publicitat

—Es diu Alfred. Ens estimem —diu amb un somriure d’orella a orella.

L’home es gira cap a ella, que continua somrient com una beneita.

—Com ha dit que es diu?

—Alfred. Només ens vam dir el nom, ens anirem coneixent a poc a poc. No ens hem explicat res de la nostra vida anterior, no ens importa! Mirem cap al futur —La Lily assenyala l’altre extrem de la plaça, com si el futur fos allà.

—N’està segura que aquest Alfred viu a Hollingworth?

—Bé, ell no m’ho ha dit —li diu a l’orella fent cassoleta amb una mà–. No va trencar les normes, no es pensi. Vaig ser jo qui vaig llegir el nom del poble en un sobre que li va caure de la cartera. La foto també li va caure i la vaig agafar sense que ho veiés. Sé que no està bé, ho sé. Vostè és d’aquí?

—De tota la vida —L’home posa la mà al cor i es redreça, l’esquena ben recta, com si li passessin revista—. He nascut aquí i aquí moriré, si tot va bé.

—Així doncs, l’ha de conèixer! Miri’l amb atenció, sisplau. Qui l’ha vist un cop, és impossible que el pugui oblidar.

—I li ha dit que es diu Alfred?

—Quin nom més bonic, no troba? —La Lily sospira i l’home s’impacienta.

—Disculpi, no conec cap Alfred.

—A la foto només se li veu la cara, és molt alt. Pensi.

—Més alt que jo?

—Sí, segur, i vostè no és baix, de cap manera! És que ell és molt alt, ja l’hi he dit, i molt musculat també.

—Més que jo?

—Sí, i tant! Oh, no vull dir que vostè no ho estigui, però és que ell…

—Senyora, jo entreno amb l’equip de rem des que estudiàvem, cada dia —L’home eixampla el pit.

—L’Alfred també! M’ho va explicar, això sí que m’ho va explicar, cada dia rema, estiu i hivern. L’ha de conèixer! Segur que es troben al llac.

—Escolti, jo remo concentrat. No soc d’aquells que van saludant qui es creuen i em posen nerviós els que ho fan. Em desconcentren.

—L’Alfred els deu saludar tots, amb l’alegria, la simpatia i l’espontaneïtat tan seves! És amic de tothom, segur. Potser són amics i vostè ara mateix no ho recorda, l’he agafat desprevingut!

—Miri, sé qui són els meus amics. I li asseguro que ni són els que saluden quan remen ni es diuen Alfred.

—No s’enfadi, no volia jutjar-lo. Ajudi’m a trobar-lo! Li vull fer una sorpresa però estic espantada. Vam quedar que em trucaria a final de mes.

—Potser ha perdut el seu telèfon.

—Potser… —La Lily és a punt de deixar anar un sanglot però es refà de seguida—. Per això soc aquí! Així, li sembla que el coneix?

—No puc afirmar rotundament que el conec perquè no conec ningú que es digui Alfred.

—I si no ho vaig entendre? I si és Albert o Allan?

—M’ha agafat ben desprevingut, sí… I com que no sap com es diu no la puc ajudar més —L’home, alleugerit, veu el final de la conversa.

—Hollingworth no és tan gran! Torni a mirar la fotografia, oi que és atractiu?

—Perdoni, a mi no m’agraden els homes.

—A mi tampoc, els homes en general! No m’agraden pas tots. Vostè té una cara agradable, és amable i està musculat, però no m’agrada! M’entén, oi? Amb ell va ser un amor a primera vista, per part de tots dos.

—Me n’alegro per vostè. Ara haig de marxar, passi-ho bé.

—Només serà un moment, ja quasi ho tenim! Pensi com es pot dir, faci’m el favor, així serà senzill que el trobem!

—Senyora, no haig de trobar ningú, jo! La seva dona li podrà dir o alguna de les tres criatures!

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.

Subscriu-t'hi

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu?

PDF per 30€ l'any
PDF + PAPER per 45 € l'any

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.