Arts i lletres
Jesús Mestre Campi
Des de l’ampli i lluminós estudi de Clara Gràcia es veu una part del barri del Turó Parc, un barri que sembla ciutat però què és molt més barri del que aparenta. La Clara ens ho confirma: de vegades, per fer els poc més de 100 metres que separen el seu domicili de l’estudi s’hi pot estar mitja hora! Ara saludes un veí, ara comentes la darrera notícia amb una amiga, ara bades davant un aparador… El món i l’obra d’aquesta pintora és una mica així, gaudint de cada moment, de cada escena, de cada pinzellada.
Ha pintat tota la vida. Quan era nena, qualsevol paper l’omplia de gargots i de colors amb pintures o carbonet que li regalava el pare. Després va anar fent un llarg aprenentatge, sobretot personal, a la cerca de la seva identitat com artista; l’oncle la va ajudar: “pinta el que sentis, el que vulguis…”, i sobretot veia llum i color. Els viatges li van descobrir la pintura impressionista i obres com les de Claude Monet (que “m’omple l’ànima”), de qui en conserva traça en alguns dels seus quadres; també Vassili Kandinski. Però la seva trajectòria va ser sobretot personal, seguint la llum i els paisatges que s’anaven codificant en pinzellades en el cervell. Va haver-hi un moment que va necessitar un cop de mà i aquest li va arribar del crític d’art Josep Maria Cadena, que descriu la pintura de Clara amb aquestes paraules: “La llum que ens arriba del sol i es parteix en minúscules partícules quan travessa les diverses capes atmosfèriques, és captada per la pintora com si fos l’origen d’un gran puzle d’emocions i de sensacions que cal reconstruir per a obtenir una realitat que és, a la vegada, espiritual i tangible”.
Què pensa un pintor quan pinta?
“Les vivències diàries, els sentiments els plasmo als seus quadres: a la meva obra hi ha molta part de mi però també hi ha part de tothom, de la família, els amics, l’entorn”. Va arribar un moment, quan ja havia fet 40 anys, que l’artista es va sentir segura i aleshores van anar a buscar-la. L’encàrrec d’uns quadres, la proposta d’una exposició… de sobte, les pintures ja no eren només seves, corrien per davant d’altres ulls i produïen altres sensacions, impressions, emocions: “L’art et permet estar nostàlgica, transmet emocions, et fa vibrar…” i, coincidint amb Pilar Pasamontes, “l’art és el que aconsegueix enamorar-te”.
Clara descobreix el món com a pintora fent exposicions a Nevers, Vilafranca del Penedès, Sabadell, Barcelona, Madrid, Roma, París, Londres, Buenos Aires, Kobe, Tòquio, Nova York… A cada indret deixa obra i s’emporta noves impressions, llums i colors diferents. Van sorgint així els temes i motius de la seva pintura: Temps de Terra, Postes de sol, Anthropos, Pueblos del alma, Pètals, Moments, Arbres del Món, Homenatge a Bacco, Barcelona… L’exposició que porta a Farga Beethoven aquest mes, del 12 de febrer al 18 de març (i després a Diagonal), “Identitats”, en part es tracta d’això, de saber expressar la identitat en l’obra que es fa. I també porta els paisatges que més li agraden: la Cerdanya, la Costa Brava i l’Empordà.
No és gens fàcil poder viure del que a un li agrada fer i Clara Gràcia s’ha trobat en dilemes que haguessin pogut estroncar la seva trajectòria, la seva identitat com a pintora. De vegades et proposen arriscar la teva llibertat creadora per unes vendes segures. El dilema és fort i hi pots deixar la teva felicitat: la propera pinzellada no et farà gaudir! Clara ha sabut fer front al dilema i segueix sent una artista lliure. A més, també és grafòloga i naturòpata, i ara estudia la carrera de psicologia. La formació personal s’ha d’anar reconstruint a cada moment de la vida si un vol saber on va. I Clara està ben acompanyada amb la seva obra, reflex dels seus sentiments i emocions, de la seva identitat.
