Cultura
Nascuda a Barcelona en el marc d’una família de músics, Clàudia Cabero és arquitecta i alhora cantant. Després de 20 anys en cors, i havent rebut formació musical clàssica de petita i de jazz al Taller de Músics durant l’època universitària, l’abril del 2016 arranca un projecte personal en solitari, acompanyada per la seva guitarra i una estació looper.
El gener del 2018 edita el seu àlbum debut, ‘Melic’. El disc s’enregistra a TinyRoom Studio, a Mataró, sota la producció del músic Nico Canet. Aquest debut discogràfic és una fotografia sonora de cinc cançons escrites i arranjades per la cantant. L’octubre de l’any passat, Clàudia Cabero, en format trio -Guillem Aguilar al baix i Sandra Monfort a la veu i guitarra- resulta guanyadora del XI Concurs Sons de la Mediterrània, promogut pel Grup Enderrock en el marc de la Fira de la Mediterrània de Manresa. Aquest premi li comporta poder actuar en cicles i festivals de la talla de Portalblau (l’Escala), Festival Tradicionàrius, FIMPT (Vilanova i la Geltrú), Música a la Vila (el Vendrell) o el Circuit Folc. En total, més de 80 concerts.
Aquest octubre, i gràcies a l’impuls del Concurs Sons de la Mediterrània, Clàudia Cabero acaba de publicar ‘Aorta’ (U98), que presentarà el proper divendres 8 de novembre a les 21 h al Teatre de Sarrià.
Com a arquitecta de professió i compositora, quines similituds i diferències veus entre la creació d’un disc i l’elaboració d’un projecte arquitectònic?
Com a similitud, crec que els dos processos tenen un vessant d’ofici que m’agrada molt. Potser en el cas de l’arquitectura és més clar, perquè està fins i tot burocratitzat (les diferents fases d’un projecte, els diferents agents que hi intervenen…), però en els dos casos hi ha aquesta cosa de l’artesania que una cosa ve després de l’altra, i si es salta un pas allò no funciona, i si un va més de pressa, tampoc. Com a diferència, almenys en la meva experiència laboral com a arquitecta, el procés creatiu és molt curtet, en canvi, el disc és un procés creatiu constant, fins al punt que hi ha moments que has de decidir no decidir més, netejar les orelles uns dies o setmanes.
A part de temes propis, poemes musicats de Rosa Maria Arrazola i de Joan Margarit i cançons tradicionals, a ‘Aorta’ has inclòs dos temes que ja formaven part del teu primer EP, ‘Melic’. Què t’ha portat a aquesta decisió?
Els motius són diferents en els dos casos. Tot i això, parteixen del fet que sempre he sentit que ‘Melic’ tenia un caràcter de fotografia instantània sonora, i sense renegar gens del resultat precisament perquè és la Clàudia de finals del 2017, en el cas d’aquestes dues cançons revisades, sentia que els devia aquesta actualització. En el cas d’El Llimoner, potser és més una revisió de millora que m’ha servit per fer-ne un homenatge. En canvi, Lisboa ja havia canviat molt des de la mateixa presentació de Melic, quan vam començar a tocar-la amb la Sandra i en Guillem. És una cançó senzilla i fresca, dona peu a jugar-hi i a transformar-la, i la vida que tenia als concerts era molt diferent que a Melic, així és que la vaig voler tornar a registrar. Un cop a l’estudi, em vaig trobar que tal com la fèiem fins aleshores als concerts quedava molt despenjada de la sonoritat global d’Aorta, i abans de descartar-la del setlist, vam fer un laboratori amb tots els músics per donar-li una volta més, ens va agradar molt el resultat i vam incloure-la amb aquesta nova sonoritat.
“El Llimoner és un petit homenatge a la meva família”
A El Llimoner, veiem la col·laboració al piano de la teva mare, Albada Olaya, i del teu amic Marc Timón. Ho tenies previst d’un inici o va sorgir de manera inesperada durant l’enregistrament d’’Aorta’?
És totalment premeditat! La revisió d’El Llimoner, a més a més de voler millorar la versió present, parteix d’una idea força romàntica. Tenia ganes de fer un petit homenatge a la meva família (no només als pares, que són pianistes). Aquesta cançó té una estructura harmònica i melòdica bastant desenvolupada, així és que vaig demanar a en Marc Timón, grandíssim músic i molt amic meu, que me’n fes un arranjament per a piano, com un lied català, i que l’enregistrés la mare. Des d’un inici vaig situar-la al final del disc, per tancar-lo, gairebé a mode de “bonus track”. També, vist el resultat, m’he tret una petita espineta, ja que, potser, és la que menys em convencia.
Que creus que t’ha proporcionat ser la guanyadora, l’any passat, del XI Concurs Sons de la Mediterrània, més enllà de difusió i d’obrir-te un petit camí?
Confiança. Més enllà de l’oportunitat que ha suposat, clara i present a les mateixes bases del concurs (el finançament del CD, una gira de concerts i promoció a través de la revista Enderrock), per una banda ha estat un repte. Se’m brinda una oportunitat, l’he de defensar, i després d’un cert pànic inicial, de no saber si podré estar a l’altura del reconeixement, em poso les piles, m’arremango i treballo fort, i acabo el procés parint un disc que és molt jo, i la millor versió. Per altra banda, m’ha fet començar un petit viatge personal de plantejar-me com vull integrar la música en la meva vida, ja que fins ara l’havia vist sempre com a hobby, l’havia tingut en un lloc sagrat que no volia pervertir, perquè em donava una honestedat i tranquil·litat de fer i desfer de forma visceral i intuïtiva, sense que m’hi depengués res. Ara mantinc aquest esperit, perquè és el motor, però intento casar-ho amb la professionalització, encara que no sigui amb dedicació exclusiva.
Per últim, respecte al concert de presentació del nou treball a Barcelona, el 8 de novembre a les 21 h al Teatre de Sarrià, com es presenta, què n’esperes i què es trobarà el públic?
El concert de Barcelona és, en realitat, la segona presentació. La primera va ser a Manresa fa just unes setmanes, i tot i que n’estem molt contents perquè musicalment va anar molt bé, va ser una mica una prova de foc i un examen. Vaig prendre uns quants apunts, i a Barcelona venim a pujar nota. Crec que, per a qui no ens conegui, és una immillorable ocasió per descobrir la proposta, i qui ja ens hagi vist alguna vegada partirà d’una referència dels últims concerts molt diferent. I a més, juguem a casa i ben acompanyats d’entrada, ja que hi ha un públic ple de mecenes que han col·laborat amb el finançament del disc, alguns d’ells família i amics a qui tinc moltes ganes de cantar, en un espai que crec que és idoni pel tipus de proposta, i amb algunes sorpreses previstes que normalment és difícil que passin: hi serà la Rosa Maria poetessa, recitant, però també mostrant la seva obra sorgida arran de la meva música…
