Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Cultura
Jesús Mestre
El Palau Rocamora, del carrer de Ballester, va ser l’espai escollit el mes de febrer per fer la cloenda de l’Any Isabel Llorach, que al llarg de 2025 i a principis de 2026 ha proposat un seguit d’activitats: xerrades, concerts, presentacions de llibres i una exposició a la mateixa seu de la Fundació Rocamora. Xavier Baladia, comissari de l’exposició, també va ser el mestre de cerimònies de la cloenda.
Baladia va rebre els assistents al saló del palau, vestit d’esmòquing i al costat del piano de mitja cua, reconstruint una escena que ben segur era habitual cent anys enrere als salons de la casa d’Isabel Llorach, al carrer Muntaner, prop de la travessera de Gràcia. I va interpretar La la la, ça va, ça va, una cançó francesa dels anys vint, referent de la Belle Époque parisenca. Llorach era una ferma seguidora de la cultura francesa.
Tot seguit es va fer una visita comentada a l’exposició que es clausurava, en la qual els objectes i les referències a Llorach s’unien a les ceràmiques de l’exposició permanent de la Fundació. Baladia va descriure la casa on va residir Llorach, un edifici emblemàtic de Josep Puig i Cadafalch, dissortadament desaparegut; la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, amb un gran nivell cultural i artístic i on Llorach era un personatge molt popular, i algunes de les seves iniciatives, com el Conferentia Club, per on van passar molts dels artistes i intel·lectuals més destacats del moment, tant de Catalunya com de la resta d’Europa.
La cloenda de l’Any Isabel Llorach també volia ser el tancament d’aquella Barcelona que mai no tornarà i que només podem recordar amb nostàlgia. Així, per posar-hi el punt final, Baladia va tornar al piano i va demanar que se l’acompanyés en la interpretació d’una altra cançó emblemàtica, Ochi chyornye (Ulls negres), una cançó russa tradicional que, a la dècada de 1910, s’associà amb l’enfonsament de l’Imperi rus. Un altre referent de Llorach, un altre món desaparegut.
