Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Medi Ambient i Sostenibilitat
El Jardí
Les aus de Pedralbes és el fruit d’un exhaustiu treball de camp realitzat per Xavi Bartrolí sobre les aus d’un espai molt concret del barri de Pedralbes.
Entre el 2017 i el 2025, l’autor va recórrer gairebé diàriament un mateix itinerari —a peu o amb bicicleta—registrant cada espècie albirada o escoltada durant un total de 2.200 passejades. La gran quantitat de dades generades li han servit per elaborar gràfiques de probabilitat de presència, les quals constitueixen el cos principal de l’obra. Dividint l’any en períodes de deu dies, les gràfiques reflecteixen la probabilitat de veure o sentir cada espècie al llarg de l’any. El fet de prolongar l’estudi durant anys permet fer una mitjana dels albiraments i obtenir, d’aquesta manera, una xifra força representativa de la probabilitat de veure cada espècie cada dia de l’any.
L’obra, escrita en castellà, té una extensió de 89 pàgines i s’exposa d’una manera assequible per a tothom. Consta d’un prefaci i d’un capítol sobre la metodologia emprada. El text de cada espècie es divideix en tres seccions. La primera consisteix en una breu descripció de l’ocell. Tot seguit s’exposen les dades de la seva presència a la zona, acompanyades de la gràfica esmentada. A continuació, es descriu l‘abundància a la zona d’estudi i, si escau, el nombre aproximat de parelles reproductores. Finalment, es proporcionen dades bibliogràfiques sobre la població reproductora a la ciutat de Barcelona i a Catalunya. Cada espècie va acompanyada d’una foto, la majoria fetes per l’autor a la zona d’estudi.
Pedralbes, una zona amb gran biodiversitat
Pedralbes és una comunitat tranquil·la amb abundants jardins, arbres i gespa. Això aporta una gran biodiversitat, especialment al món de les aus. El nombre total d’espècies registrades a l’estudi ascendeix a 71. Algunes, com el colom comú, el tudó, la garsa i la cotorreta de pit gris, són omnipresents i s’observen o senten el 100 % de les passejades. També es detecten sempre els quatre membres de la família de les mallerengues (la carbonera, la petita, la blava i l’emplomallada).
Altres espècies (14) s’han registrat en menys de cinc ocasions i són, per tant, rares o excepcionals a la zona. La resta mostra un ampli ventall de presència, des de gairebé la totalitat de les vegades, com ara la merla, el gavià argentat, el tallarol capnegre, l’estornell i la tórtora turca, o són típicament estacionals, com les orenetes i els falciots a l’estiu, o el pinsà comú, la cotxa fumada, i el mosquiter comú a l’hivern. Finalment, algunes espècies només apareixen durant les èpoques migratòries, com ara el mastegatatxes, la cotxa cua-roja o l’abellerol.
La mallerenga carbonera
En un segon apartat, l’autor canvia totalment de registre i relata una experiència viscuda al llarg de sis anys amb una espècie concreta: la mallerenga carbonera. El confinament a la llar provocat per la pandèmia del 2020 li va permetre passar llargues estones a la seva terrassa, amb tot el temps del món per guanyar-se la confiança d’una femella de mallerenga, a qui va anomenar Sara (per analogia a la periodista Sara Carbonero). A poc a poc, a força de proveir-la de cucs perquè alimentés la seva prole, es va anar guanyant la seva confiança fins al punt de perdre totalment la por cap a la persona.
La Sara es va convertir en la seva “companya” durant aquella primavera d’aïllament social. Un bon dia va desaparèixer, segurament el dia que van néixer els seus pollets, però va tornar durant els següents tres anys puntualment durant l’època de cria. L’autor va experimentar amb la intel·ligència i destresa de la Sara, amagant cucs sota caixetes de cartó acolorides. Li va ensenyar que a sota hi havia un cuc i ella va aprendre a aixecar-les amb el bec. Al tercer any, Sara es va aparellar amb un mascle, Iker, que també va aprendre el joc de les caixes. L’autor va observar i va anotar com aprenia que només la de color blau cel amagava el premi. L’any següent, Sara no va tornar, però Iker va aparèixer amb una nova parella, Irene, i va niar dues temporades a la caixa niu que l’autor tenia a la finestra, cosa que li va permetre obtenir dades in situ sobre el comportament i la reproducció de l’espècie.
Aquest petit assaig aporta dades científiques interessants sobre els ocells de Pedralbes, però alhora és un testimoni de la vida salvatge que ens envolta, sovint desapercebuda, i demostra que la natura pot sentir-se molt a prop fins i tot a les metròpolis.
