Societat
John McAulay
L’Isidre va adonar-se que s’havia equivocat de vida quan va arribar a la quarantena d’anys. Des dels 22, havia treballat sempre com a aparellador. “El que avui es coneix com a arquitecte tècnic”, aclareix. S’encarregava de la construcció d’habitatges, piscines i instal·lacions esportives. Però no se sentia satisfet. Va ser aleshores quan va decidir deixar-ho tot enrere i començar de nou obrint la seva pròpia jardineria. “Vaig convertir el meu hobby en la meva feina”, assegura, convençut encara ara d’haver pres la decisió encertada.
Aquest abril, el Putxet Centre de Jardineria ha celebrat els 40 anys de vida, i ho fa amb la certesa d’haver-se convertit en un referent al barri. Enquibit entre la ronda General Mitre i el carrer Ballester, paret amb paret amb l’emblemàtica Casa Tosquella, l’aparador a l’aire obert és un petit oasi que distreu momentàniament de la monotonia de l’asfalt i els edificis. En aquest trapezi de colors, envoltat per les plantes i les flors, només l’incessant soroll dels cotxes espanta la tranquil·litat i delata que encara som en una de les grans metròpolis europees. Això sí, l’Isidre ja està acostumat a haver de cridar per sobre del bullici. “L’estrany és quan hi ha silenci”, diu.
Ara jubilat, l’Isidre té un paper secundari al negoci, encara que no pot evitar treure-hi el nas sovint. Ho tracta com una visita al metge, per mantenir la salut. Quan va decidir deixar-ho per l’edat, la jardineria va quedar inicialment en mans del seu fill Juli, però és la seva filla Noemí qui se l’ha acabat quedant. Ella, com l’Isidre, havia estudiat per treballar d’una cosa completament diferent: estudis empresarials. “Però estava tancada al despatx tot el dia”, recorda. Sabia que havia de canviar d’ofici, i quan se li va presentar l’oportunitat de portar el negoci familiar no va dubtar-ho ni un instant. “Estar aquí no té res a veure amb el que feia abans”, admet. “Tant de bo ho hagués sabut abans”.
“Estava tancada al despatx tot el dia”
En aquesta primaveral tarda de dimecres, una constant desfilada de gent es presenta a la jardineria. Alguns tracten l’espai com un parc públic, deambulant entre les plantes uns minuts abans de marxar amb les mans buides. També n’hi ha que compren, i d’altres que només necessiten consells. Un home a la setantena d’edat, acompanyat del seu net, s’acosta a l’Isidre i treu el mòbil per ensenyar-li la fotografia d’un petit arbre que té al jardí de casa i que s’ha podrit parcialment. Vol saber què n’ha de fer. El veterà mai va rebre cap formació professional, però després de tants anys envoltat de plantes se les ha vistes totes. La seva resposta satisfà l’interessat i marxa sense allargar la consulta.
L’evolució del barri, des de darrere el taulell
Des d’aquest racó privilegiat del Putxet i el Farró, els propietaris també han pogut dur a terme un petit experiment sociològic que ha permès veure l’evolució del barri. “La clientela ha canviat molt”, assenyala l’Isidre, perquè, més enllà de les morts inevitables, molts han marxat. La Noemí assenteix des de darrere el taulell. “Ara hi ha molta gent jove i estrangera”, diu. Com si per donar credibilitat a aquesta valoració, només cinc minuts després una noia d’uns trenta anys, amb un accent italià revelador, es planta a la jardineria. Però no tot és diferent, i encara queden vestigis del passat: són diversos els veïns de tota la vida que continuen venint a la jardineria tan sols per fer petar la xerrada.
El pas dels anys també ha comportat canvis a l’inventari. Fa quatre dècades, l’Isidre no podia imaginar-se que de la petúnia en sortirien dues variants, la surfinia i la potunia, de les quals en té desenes d’exemplars en venda. També l’estrelítzia (coneguda popularment en castellà com a ave del paraíso) ha guanyat protagonisme en els pisos de disseny, rellevant l’aspidistra. I el planter s’ha fet un lloc al mostrador de la jardineria, amb maduixeres, tomaqueres i pebroteres acaparant-ne un racó. “S’han posat de moda, igual que els carrils bici”, diu l’Isidre amb una rialla. “La gent s’ha tornat boja pel pesto!”. Ara bé, malgrat tots els canvis, el primer premi encara se l’emporta un clàssic: el gerani. “És la planta reina”, reconeix la Noemí.
“Els planters s’han posat de moda, igual que els carrils bici”
Ser l’única jardineria del barri no significa que tot siguin flors i violes. En els últims anys, les populars botigues de tot a cent s’han convertit en competidors camuflats que poden permetre’s vendre les plantes a un preu menor. “Però nosaltres podem donar consells. Ells no en tenen ni idea”, diuen l’Isidre i la Noemí, a dues veus. La jardineria també compta amb l’al·licient de ser un comerç arrelat durant dècades al Putxet i el Farró. “El negoci ha anat bé”, assegura amb orgull l’octogenari. “No ens hem fet rics, però hem pogut viure dignament”. I mentrestant, el fill de la Noemí ja mostra un interès honest per les plantes. La família ho té tot de cara per continuar oberts 40 anys més.
