13.4 C
Sant Gervasi
| Dissabte 26 de setembre de 2020 |

Des de la tristor que la covid-19 ens deixa i no ens deixa

"A tots aquells que el virus els ha deixat orfes, orfes de pare, de germà, d'amic..."

El Racó del Veïnat

Eulàlia Corberó i Serrahima 

Des de la tristor
Des de la tristor de tots aquells que, ara, estan amb un profund pesar
A aquells a qui se’ls hi han endut algú
A tots aquells que el virus els ha deixat orfes, orfes de pare, de germà, d’amic…
Que dur, que punyent que és aquest dolor
No hi ha comiat, no hi ha cos, no hi ha un veure, un vetllar, un
últim tocar, unes ultimes paraules

No hi ha res, hi ha el buit
Hi ha l’absència
Hi ha al dolor profund i esquerp
Hi ha …; el serà cert?
Hi ha …; ja no hi seràs?
Hi ha …; el vull despedir-te
Hi ha el vull veure’t
Hi ha el vull dir-te “Adéu”

Publicitat

Hi ha tant i tant de dolor!
Dolor difícil d’empunyar, dolor profund del que et trenca
Del que et fa sentir presoner
Del que et faria moure braços a batzegades ple de dolor i de ràbia

Però, et sents reclús
Tot s’et mou per dintre …; però, tes mans i braços, captius.
Com si pres i lligat de mans i cames vols fer un crit de desesper
i lliurarte des cadenes

És un crit de dolor, és un crit de desesper
És un crit de dol
És un crit d’ofec
Mans i braços ben lligats …; i cor ben encongit que es diu
On ets mon amic?
On ets mon amor?
On ets mon germà?
On ets?
Vull sentir el so de ta veu
Vull veure els teus ulls
Vull tornar-te abraçar
Que tornem a compartir
Que tornem a riure
A somniar

A que m’expliquis el teu fer
A que em diguis que estàs enfadat, que estàs trist
Cansat
A que tornis a ser pesat
A que em facis aquell, el teu, el teu somriure
Aquells ulls vius

Aquella mirada
Que tornem a riure junts
A plorar
A estar
Et vull
Et trobo a faltar
On ets?
On ets mon amor, mon company, mon germà?
On ets?

I tot el que vam compartir plegats?
Tot allò que només saps tu
Tot allò que només sentia amb tu
I tu amb mi
El que jo era quan estava amb tu
El que tu eres estant amb mi
El teu mirar
El teu riure
Tot el món que tu m’ofrenaves

En ment aquell, el teu, el teu últim somriure
L’última mirada de complicitat
El teu ser
I tot això se n’ha anat amb tu
I ja mai més no hi serà
Que dur
Que trist
No vull, no vull que te’n vagis
No vull
I menys així mon amor, mon amic, mon germà

Sense ni un trist adéu
Tinc el cor encongit
Tot en mi s’ha tenyit d’una música trista
I ja no veig els colors del cel

No hi ets
No hi seràs
I no ens hem pogut dir adéu
Pateixo per tu
Pateixo per mi
Pateixo per tots els que t’estimaven i volem tornar a sentir la
teva veu
Per tots aquells que volem saber com van ser els teus últims
instants
Com van ser tes últimes hores
Vas patir?
Et vas sentir sol?
Vas precisar una abraçada?
Vas precisar un donar-te les mans?
Ho vas precisar?
Ai quin dolor!
Quant dolor

Dins meu, però, certa esperança
Que dormissis suaument i et sentissis acollit i recollit

Encara crido
Encara ploro
Encara mes llàgrimes llisquen
I brollen i no poden posar fi
Encara sento dolor

Sento ràbia
Sento desesper
Tinc ma ànima trencada
I el cor esquinçat
i esperant per braçar-te

Rabio, i rabio molt
Per què aquest maleït bitxo se t’ha endut?
Per què?
I per què tu?
I per què d’aquesta manera?
Maleït bitxo
Qui es creu que és ell per portar-nos en aquest trist destí?
Qui es creu que és per dir-te “lluny”?
D’escapçar-te la teua vida
D’escapçar-te tes il·lusions

I d’escapçar de no estar amb tu
D’escapçarnos de ta rialla

De ta presència
Qui es creu que és ell?
Què dur
Què trist
Què dolorós
I no ens ha deixat dir adéu
No ens ha deixat donar l’última mà
I ens ha privat d’aquest últim adeu

On ets?
Vull dir-te adéu

I no hi ets
I no t’he acomiadat
i no t’he vist més
No t’he pogut vetllar
No t’he pogut plorar amb tu present al costat
No t’he pogut plorar amb tots qui t’estimàvem
No he pogut en missa pensar en tu
No he pogut seure’m allà i veure’t
Acomiadar-me

Dir-te adéu company, amic, germà
No t’he pogut dir adéu
No ens han deixat
I quan difícil se’m fa aquest adéu
Que difícil
Perquè no t’he vist
No t’he vetllat
I qui sap on ets

No puc fer el dol
No puc acabar d’acomiadar-me de tu
Per què…; on ets?
És cert que ens has deixat?
O és un malson del què em despertaré?
És real?
Em confonc?
Em sento emboirat
No puc distingir realitat de fantasia
I així no et puc dir un adéu com cal
Així no puc anar-te acomiadant
I anar-te col·locant dins meu com un vell i bell record

Que dins meu romans de per vida

Vull que acabi aquest maleït malson
I poder-te dir adéu
Mon company, mon amic, mon germà
I poder-te dir amb tu per sempre
I tu sempre a dins meu!

I tu sempre en mi.
Amb mi, mon company, mon amic, mon amor
Amb mi.
I per a tu.

Eulàlia Corberó i Serrahima és psicòloga i neuropsicòloga

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.