Societat
Carme Rocamora
Amb la pàgina en blanc, em ve a la memòria un matí de setembre que vam pujar a la Buenos Aires per entrevistar l’Adrià Alonso, un jove de Vallvidrera. Vam fer l’entrevista molt a gust al saló modernista de l’edifici, que durant l’ocupació de la Buenos Aires sempre estava obert a qualsevol col·lectiu o persona que necessités un lloc on reunir-se. Quan vam acabar, amb la fotògrafa, l’Elena Bulet, vam anar a la cuina. Allà hi havia el Marc (nom fictici) cuinant un ou ferrat per esmorzar per a la seva companya, la Laia (també nom fictici). Ens van oferir cafè i vam parlar de la vida. Recordo que també els vaig explicar que me’n tornava a viure a Menorca una temporada i em van dir que, sempre que necessités casa a Barcelona, hi podia anar a dormir.
Eren llum en una societat cada cop més individualista. Llum que vaig conèixer gràcies a la sort de poder treballar en un diari cooperatiu, on, més enllà de fer feina, creixem com a persones i hi establim vincles. Van anar arribant més persones i a sobre de la cuina hi havia manats de bledes: seria el dinar per a la vintena que vivien a la casa. Feia un dia genial i des del pati Barcelona lluïa brillant. En el meu interior no deixava de pensar que tant de bo pogués viure en aquell lloc, rodejada de persones implicades, persones que un dia van decidir deixar la seva forma de vida enrere, fugint de la lògica capitalista, per fer una aposta comunitària, per fer que un edifici històric de Vallvidrera no anés a terra, que estigués obert per a les veïnes i que no s’hi construís un hotel de luxe, com pretenien els propietaris, els Pares Paüls, i la inversora London Private Company.
Molts discursos en contra de la Buenos Aires, des de la dreta, s’han servit de la paraula okupa i antisistema per parlar de la gent que vivia en aquesta casa. Sense haver conegut ni volgut conèixer mai les persones que en formen part, només buscaven criminalitzar-les amb paraules desacreditants. Qui els coneix sap de què parlo i coincidirem que són bona gent. Persones que han viscut un any i mig a un lloc que han convertit en casa seva, però sobretot, en casa de qualsevol que s’hi vulgui acostar. Persones compromeses, implicades, persones que cuiden. Persones que han renunciat a molts privilegis per al bé comú. Persones, que estimen tant la vida que defensen, que, malgrat que el passat 28 d’octubre les desallotgessin, van intentar tornar a ocupar la casa: hi van posar el cos i ho tornarien a fer les vegades que faci falta.
“Si ens toqueu els fills, us trobareu les mares”
Els Mossos d’Esquadra van arribar a les 11:00 hores del matí. En total, uns 20 furgons custodiaven Vallvidrera. Hi van aparèixer en una hora ben pensada, quan moltes de les integrants de la Casa Buenos Aires no hi eren, i així, assegurar-se que no hi hauria resistència. Algunes de les persones de la Buenos Aires es trobaven en aquell moment precís aturant el desnonament d’una veïna de Sant Gervasi de 68 anys, perquè la solidaritat amb altres projectes n’és una de les banderes. Els agents hi van accedir per les finestres, i van trencar mobiliari d’aquest lloc que havia estat cuidat amb estima i esforç, després d’anys buit i tancat, sense cap utilitat més que ser un patrimoni més dels Pares Paüls.
Veïnat de tota la ciutat es va acostar fins a la plaça de Vallvidrera per donar suport al projecte. Gent de totes edats cridava de forma unànime que “la Buenos Aires es queda a Vallvidrera”. Mares i fills agafats de la mà s’enfrontaven als Mossos, que carregaven contra la resistència veïnal: “Si ens toqueu els fills, us trobareu les mares”, proclamaven. Les càrregues policials van inundar les xarxes socials, i els polítics van sortir a la palestra. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que fins llavors no s’havia pronunciat sobre la Buenos Aires, va fer una piulada a Twitter dient que “el desallotjament no s’hauria d’haver produït”: va lamentar que la propietat no hagi volgut negociar amb l’Ajuntament, ara que està en tràmit de convertir la finca en equipament municipal mitjançant una expropiació, i va acusar la Generalitat d’haver enviat un dispositiu “desproporcionat”. Un dia després, JxCat criticava el “cinisme” de Colau i li retreia que si s’ha produït el desallotjament, és perquè l’Ajuntament no va ser capaç de catalogar l’edifici quan tocava.
Justament, 24 hores abans del desallotjament, els partits del Govern de la Generalitat ━ERC i JxCat━, a més de Catalunya en Comú i la CUP, compareixien a la sala de premsa del Parlament per presentar una proposta de resolució en què rebutjaven el desallotjament imminent de la Buenos Aires i anunciaven que intervindrien per intentar aturar-lo. Res més lluny de la realitat, 24 hores i desallotjament fet: les paraules dels polítics van quedar en paper mullat.
Segona convocatòria i intent de reocupació
Després d’una primera manifestació al matí, la gent va tornar a casa, però a les 19:00 hores la convocatòria tornava. Més de 500 persones es van aplegar a la plaça de Vallvidrera de nou per defensar el projecte. Hi va haver un moment en què es van dividir: mentre un grup va pujar pel carrer Mont d’Orsà en direcció a la Buenos Aires, l’altre va accedir a la casa per una drecera enmig del bosc.
Així, mentre un grup rebia càrregues policials a pocs metres de l’entrada, l’altre aconseguia entrar de nou al jardí de l’edifici: estrategues i creatius. La intenció era, si no poder-hi viure, seguir mantenint el jardí obert per continuar amb les activitats obertes per al veïnat. L’eufòria va ser màxima quan es va fer l’anunci: “La Buenos Aires s’ha tornat a ocupar”. Els manifestants, alguns d’ells amb lesions derivades de càrregues que es van produir de formes antiprotocolàries ━tal com va manifestar el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia━ van esclatar d’il·lusió i van aplaudir. Semblava que, efectivament, la Buenos Aires es quedava a Vallvidrera. Mentrestant, a la Seu del Districte, tal i com ha pogut saber aquest diari, es recomanava als tècnis i polítics que teletreballesin per si la manifestació arribava fins allà.
Tanmateix, els Mossos també eren a dins quan la Casa es va reocupar. Uns 20 agents s’hi havien quedat tot el dia custodiant l’edifici a l’interior. Alguns periodistes vam intentar accedir a la Casa per documentar, tal com exigeix la nostra feina, què estava passant, però la policia catalana ens va dir que no, que no hi podíem ser, que no podíem exercir la nostra tasca. Sense cap motiu més. Un binomi d’agents ens va conduir fins a l’exterior sense cap intenció de deixar-nos treballar, fet que vam reflectir a les xarxes socials. Després, des de l’oficina de comunicació dels Mossos, ens van trucar un per un i ens van dir que si no podíem passar era perquè érem a una propietat privada.
Gràcies a alguns vídeos difosos per La Directa, es va poder veure com va ser l’actuació policial a dins. Els Mossos van anar desallotjant les persones i arraconant-les al terra, a fora de la Casa. Una manifestant, mentre era expulsada a fora per un agent va cridar “ens estan fent molt de mal, ens estan fent molt de mal”, i un altre uniformat va venir per darrere i la va colpejar. Volia que callés.
“Desconvoquem, per avui”
Després, els Mossos van fer que els activistes que havien ocupat la casa tornessin per un altre camí fins a la plaça de Vallvidrera. Havien passat dues hores i mitja des que havia començat la manifestació, però, a la plaça, el grup de gent hi resistia per rebre les companyes entre aplaudiments i abraçades. Va ser llavors quan van decidir desconvocar: “Desconvoquem, per avui”. Tot i que van deixar clar que la lluita seguiria i que això no acabaria així. Va ser una jornada, sens dubte, històrica a Vallvidrera i tremendament dolorosa per la imatge que donava de la societat: en ple Estat d’Alarma, confinaments perimetrals i exigències que les persones es quedin a casa, els Mossos d’Esquadra havien actuat per treure’n 20 persones, precisament, del que havia estat casa seva durant més d’un any i mig.
Dos altres intents de desallotjament
Diuen que la tercera és la bona. No ho sabem pas, si serà així, però sí que sabem que abans d’aquest desallotjament n’hi va haver dos altres intents. El primer va ser el mes de març i es va aturar in extremis perquè la resistència veïnal va fer que l’Ajuntament entrés en acció i anunciés que expropiaria l’edifici. El segon va ser a mitjans d’octubre, de matinada, però els membres de la Casa ho van poder saber la nit abans i, arran de convocatòries, centenars de persones hi van anar per evitar-lo. Els Mossos, veient que hi havia tota aquella gentada, van decidir no actuar i se’n van anar.
Poques hores després, el regidor de Drets de Ciutadania de Barcelona, Marc Serra, deia que havien ofert als Pares Paüls pagar les despeses de l’ocupació per poder garantir d’alguna manera que els joves seguissin desenvolupant el projecte fins que l’Ajuntament en fos propietari. Pocs dies després, el regidor del districte, Albert Batlle, deia amb contundència al Consell Plenari que per a ell, la Buenos Aires no era “en absolut” una prioritat. La divisió entre el govern de la ciutat respecte d’aquest tema era òbvia. És per això que els joves van continuar la lluita i fins i tot van escriure una carta al Papa Francesc explicant-ne la situació perquè intentés mediar amb els Pares Paüls i, paral·lelament, van omplir la casa de xerrades, activitats i concerts per seguir mantenint viu el projecte.
Totes aquestes accions i mesos en què la Casa ha servit d’aixopluc per a entitats, sindicats, escoles i caus no s’acaben amb un desallotjament. Són mesos que han quedat gravats per a sempre en la memòria col·lectiva de Vallvidrera, mesos en què nets del que havia estat antigament la Llar Betània tornaven a viure, entre aquestes portes, mesos en què avis s’emocionaven parlant d’aquest col·lectiu, mesos en què unes joves, toçudament convençudes, van crear un projecte que va rebre l’estima de tot aquell que el coneixia. Mesos que, de ben segur, tindran una continuïtat en el futur. Ara quedarà per veure si l’Ajuntament actua ràpidament i, com va prometre, expropiarà l’edifici i hi farà habitatge dotacional i un equipament. El dia que això s’obri al barri, Barcelona estarà en deute amb aquelles persones que van deixar cos i ànima per evitar que l’edifici anés a terra, i que en lloc que s’hi establís l’elitisme, la vida veïnal fos la guanyadora d’aquesta partida.
