L’Art d’Observar
Pau Farràs Ribas
He llegit Amerigo. La crònica d’un error històric, un llibre breu i brillant on Stefan Zweig argumenta perquè el continent americà va prendre el nom derivat d’Amerigo Vespucci i no del de Cristòfol Colom. Hi ha tres coses que m’han fascinat. En primer lloc, la capacitat de síntesi i la visió lúcida de Zweig sobre les anades i vingudes d’Europa per la història des de l’any 1000 fins a la descoberta d’Amèrica. En segon lloc, les reiterades al·lusions a la mirada, per exemple: “Any 1000. Un son feixuc i sord ha caigut damunt el món occidental. Els ulls estan massa cansats per vetllar i observar; els sentits, massa retuts per moure’s curiosos” (pàg. 11). La mirada està cansada, no hi ha curiositat, no hi ha desig de saber. Després explica com, dos-cents anys més tard, Europa perd la croada pel Sant Sepulcre contra els sarraïns perquè aquests han après, tenen mapes, taules, savis que coneixen el curs dels estels, i això desvetlla Europa, que s’adona que “Per conquerir el món cal aprendre (…), pensar, estudiar, observar!” (pàg. 15). I arribats ja al 1300, “Europa s’ha tret la caputxa teològica que li impedia contemplar lliurement el món” (pàg. 15), que no és res més que començar a mirar el món d’una manera nova. Finalment, m’ha fascinat la contraposició entre la persona de Colom i la de Vespucci: Zweig no ho diu, però mostra un Colom que pot ser percebut com la imatge del desig, de la curiositat, de la rauxa necessària per avançar, per descobrir, per aprendre, per transformar, per crear. Però alerta: el desig pot encegar: “Opera la cataracta que emboirava la vista de la pròpia gesta al gran descobridor” (pàg. 36). Vespucci, en canvi, se’ns mostra com un bon observador, capaç de mirar més enllà (o més ençà) del desig i de donar sentit a l’experiència: “(…) aquest desconegut Vesputius és el primer de tots els navegants que és capaç de narrar el seu viatge bé (…), un home fidedigne i instruït que no inventa ni fabula, sinó que explica amb sinceritat. Fa que el lector visqui tot el terror que sentien; conta com, dins els vaixells plens d’aigua i atacats del corc, havien abandonat tota esperança d’arribar a terra venturosament” (pàg. 29-30). Vespucci reuneix, en el retrat que en fa Zweig, diferents qualitats importants en tot procés d’observació: És capaç de transmetre allò viscut amb un distanciament suficient, de manera que el desig de veure no deformi la percepció ni la part sigui presa pel tot. Però és capaç, a la vegada, de sentir-se involucrat en l’escenari descrit i de transmetre també l’emoció viscuda, perquè la seva mirada no és escèptica, al contrari, és una mirada bategant que també forma part de l’escenari observat. I no judica: “Havia observat i descrit els pobles coneguts com un humanista, com un savi, sense lloar-los, sense reprovar-los” (pàg. 69-70). De les paraules de Zweig se’n desprèn la imatge d’un Colom i d’un Vespucci que són com la cara i la creu inseparables d’una mateixa moneda: “Vespucci completa realment el descobriment d’Amèrica. (…) Si a Colom li pertany el mèrit de la gesta, a Vespucci li pertany per aquestes seves paraules el mèrit històric de trobar-ne el sentit. Va donar realitat plena com a intèrpret dels somnis a allò que el seu precursor havia trobat com un somnàmbul” (pàg. 37).
