Opinió
Carme Rocamora
Hi ha molta gent que creu que a Sarrià només hi ha gent rica, despreocupada pel seu entorn, pel seu veïnat i per la elitització en creixement constant que expulsa a qui hi ha viscut tota la vida. És una realitat parcial. A ningú se li escapa que el districte és ple de gent amb una situació econòmica fàcil, de persones que fan servir els seus habitatges de luxe com a espai dormitori, que no saben el nom de les persones que el fan bategar per la Festa Major i que desconeixen que hi ha espais on cada dia es construeix xarxa. Però hi ha un altre Sarrià. El de la gent que lluita, que persisteix, i que es nega a acceptar la destrucció de la identitat. Un d’aquests Sarriàs es troba aplegat sota la plataforma Defensem Can Raventós. Ja fa dos anys que batalla per evitar que un dels últims pulmons verds del nucli antic es converteixi en una promoció de pisos de luxe que molts pocs sarrianencs de tota la vida, o nous implicats en el dia a dia, podran adquirir.
És una plataforma que ha lluitat de la mà del barri, sempre, sempre. Que ha fet sentir la seva veu no per molestar, sinó per demostrar que hi ha un altre model possible. Per reivindicar que lluny dels que permeten que la vila es converteixi en un oasi per a empresaris que hi dormen, es mantingui la seva essència de barri. I aquesta plataforma ha lluitat durant tot aquest temps de manera propositiva. Va arribar a obrir una negociació important amb l’Ajuntament, llavors sota la batuta d’Ada Colau. Es va arribar a explorar una permuta, perquè la intenció d’uns promotors que es volen enriquir, no tingués espai al cor del poble. Però les eleccions van alterar tots els plans.
A Can Raventós, en ple mes d’agost i amb temperatures que fan esgarrifar, s’han talat arbres. S’ha talat verd. El verd que fa que espais de la ciutat siguin més amables, però sobretot més vivibles. Ara al lloc on els veïns volien fer un equipament i refugi climàtic, els operaris entren sense cap amor cap a la natura i preparen el terreny per aixecar totxo. I ho fan amb la complicitat del nou govern municipal del PSC, de Jaume Collboni i Maria Eugènia Gay. «Tot està legalment regulat i seguirà el seu procediment», deia fa uns dies la nova regidora de Sarrià-Sant Gervasi.
Res més lluny de la realitat, perquè en aquest procediment suposadament regulat i legal, hi ha moltes més ombres que llums. L’anterior responsable d’Urbanisme de la ciutat, Janet Sanz, de Barcelona en Comú, té en la seva possessió un informe encarregat pel seu govern municipal en el mandat anterior que certifica les irregularitats. No l’ha volgut compartir. És un document importantíssim, que podria sacsejar el tauler de joc i fer que l’Ajuntament prengués mesures per aturar l’atrocitat que es vol cometre. Possiblement, els càlculs electorals no li recomanen treure’l a la llum en un moment en què els comuns aspiren a tornar al govern municipal de la mà del PSC.
Mentrestant, les excavadores obren pas. I el totxo de Sarrià dibuixa els dies que vindran a una ciutat que cada vegada és més invivible pels seus veïns, però més amable pels rics que, si no tenen un arbre al seu carrer, gaudeixen de l’aire condicionat a les seves llars 24 hores al dia. Al cap, em ve aquella dita que deien a la Buenos Aires de Vallvidrera, quan hi volien aixecar un hotel i els joves resistien per ubicar-hi un equipament: «Nosaltres per amor, vosaltres per diners». És això.
