Arts i lletres
Juanjo Compairé
“No sabem fins a quin punt és necessari. Però el primer invent dels humans és Déu”. Així s’expressa Ahmed Alkuwaiyi, representant de l’Islam. Més d’una quarantena de persones comparteixen diverses experiències de diàleg interreligiós.
L’acte té lloc a la Biblioteca Joan Maragall el dijous 26 d’abril i forma part dels actes de l’any Panikkar, que s’ha passejat per diverses biblioteques de la ciutat i ara aterra a Sant Gervasi. Raimon Panikkar – tal com ens el presenta el coordinador de l’acte, en Quim Cervera – fou gran impulsor d’aquest diàleg, per les seves arrels hinduistes i cristianes. Roland R. Ropers defineix aquesta necessitat de diàleg: “hauria de començar per escoltar el cor i renunciar a jutjar els altres (…) No hi ha religions: en tot cas hi ha confessions. Més enllà d’aquestes, el que ens cal és més que mai és ‘con-spirar’ en el sentit etimològic, això és, respirar conjuntament”.
Veus diverses, objectiu comú
I així veiem en rotllana, a més de l’Ahmed, en Lluís Cirera, de la fe bahá’í, l’evangelista Nelson Araujo, la catòlica Dolors Oller i la budista Anna M. Constant. Tots ells expliquen la seves experiències de diàleg: l’Anna M. I la Dolors, per exemple, al grup de Gràcia; Nelson a Vilanova i la Geltrú. Sentim a parlar de com s’ha treballat aquest diàleg, per exemple, fora de les nostres fronteres, a Caixmir (on conviuen musulmans, hinduistes i budistes) des de fa temps. El diàleg, afirma Anna M., –i en això coincideixen tots els participants- és la via més eficaç per evitar els conflictes i assegurar la pau.
En una societat laica, afirma la Dolors, les tradicions religioses poden aportar molt. Les diverses religions (o “confessions”) no són més que diferents llenguatges que cal saber conjugar. En Nelson diu que les converses amb altres creients als col·legis de Vilanova són molt enriquidores. Per a ell, “Déu és més gran que la imatge que dona una sola confessió”.
Ahmed és més taxatiu: “El segle XXI serà interreligiós o no serà”. Diu que en la llengua àrab, la paraula “diàleg” implica que les dues parts són subjectes. Esmenta l’intent fallit del president Zapatero de tirar endavant el “Diàleg entre civilitzacions” i es decanta pels petits diàlegs quotidians.
En Lluís ens parla de la unitat essencial de totes les religions i del Parlament Mundial de les Religions que la seva fe impulsa. El que passa, afirma, és que les paraules provoquen malentesos que cal desfer.
Diàleg amb punts suspensius…
Les persones participants expressen, pel seu compte, molts dubtes: Què passa amb les noves generacions? Per què es desentenen en general del fet religiós? No serà que volen defugir els prejudicis que implica apuntar-se a tal o qual grup o església? Què poden aportar en aquest diàleg els ateus i els agnòstics que – això no obstant- comparteixen principis ètics amb els creients?
En Raimon Panikkar afirmava que els humans estem compostos per cos, ment i esperit. Dit d’altra manera, pels sentits, l’intel·lecte i la dimensió espiritual. D’aquesta darrera dimensió humana, doncs, és de la que estem parlant. Hi ha en moltes persones un afany de transcendència que sovint les diverses creences es mostren incapaces de satisfer. De vegades aquest camí de busca es fa individualment; d’altres, acompanyat. Per transitar-lo cal deixar de banda l’arrogància i els prejudicis. Com deia en Quim Cervera: “descobrim la pròpia creença en la creença de l’altre”.
