Diana Pla: «A la plaça Sant Vicenç he après a fer-ho tot»

Entrevista

Ana Rubió Jiménez

Diana Pla Solina és una artista catalana especialitzada en teatre físic, dansa, clown i circ. Nascuda a la família d’intèrprets sarrianencs Pla-Solina, va créixer envoltada de teatre de carrer i espectacle, i des de petita va començar a actuar amb els seus pares i el seu germà. Entre els seus projectes més destacats hi ha el solo Miss Cosas y yo, la seva participació a Travy i la direcció d’El Petit Circ Laret.

Som en una plaça rectangular de paviment empedrat amb llambordes grises i edificis de poca altura. Les façanes són de colors i els balcons, de forja. Al centre hi ha una font amb l’estàtua d’un sant i, a cada banda, una filera de bancs. En aquests bancs, la vida de Sarrià transcorre amb un ritme especial, més proper, més viu, més càlid, i és per això que Diana Pla m’ha citat aquí. Són els bancs que l’han vist créixer.

Quins records té a la plaça de Sant Vicenç de Sarrià?

Aquí he après a fer-ho tot: anar en bici, pujar als arbres, relacionar-me amb la gent… Quan era petita, tots els bancs eren plens de gent, d’altres seien a terra; llavors veníem a la plaça i tocàvem la guitarra. Moltíssim. Aquí vaig aprendre a tocar i a cantar.

Hi ha actuat mai?

He fet sobretot assajos. Fa anys teníem un espectacle en què fèiem anar un canó i el provàvem aquí. Sí que un any vaig fer un petit espectacle pel festival de balcons. 

Encara hi participa?

Quan puc, sí! Vaig formar part de la troupe la primera vegada que es va fer i és molt guai veure que continua i que, cada vegada, s’hi afegeix més gent.

Filla de Quimet Pla i Núria Solina, es va iniciar en el món del teatre de carrer de ben petita, quin va ser el seu primer espectacle?

Devia tenir uns set anys quan vam estrenar un espectacle de circ al Parc de Santa Amèlia. Jo hi feia un número de trapezi -que amb el temps vaig acabar odiant-, un d’acrobàcia amb el meu pare i un altre amb xanques.

On va aprendre totes aquestes disciplines? I com és que es va decantar pel circ?

La veritat és que no m’ho vaig plantejar. Al barri érem uns quants que anàvem a circ, a l’Ateneu de Nou Barris, i cada setmana ens hi portava un pare o mare diferent. Allà em vaig adonar que se m’obria un món que aquí no tenia. Jo era una nena bastant maldestra, l’escola em costava i no tenia gaires amics… i allà vaig trobar la meva pròpia bombolla, i que, a més, em sortia molt bé.

A banda del circ, també ha fet dansa.

Em vaig formar al Vàrium durant tres anys, una experiència meravellosa. De fet, ja hi havia anat de petita. Com a l’Antàrtida. I al Traç.

“A Sarrià ho teníem tot: escola de pintura, de dansa, de música… I després anàvem a Sant Vicenç a jugar”

O sigui que ha cobert totes les àrees artístiques que oferia el barri.

I tant, ho fèiem tots! No sé com devia ser en altres barris, però aquí ho teníem tot: escola de pintura, de dansa, de música… I després anàvem a Sant Vicenç a jugar.

Quina influència creu que ha tingut Sarrià en la seva trajectòria?

Penso que viure i relacionar-me en aquest barri m’ha permès, artísticament, experimentar molt. Hi he fet moltíssimes preestrenes, i la Casa Orlandai sempre m’ha obert les portes per assajar i mostrar la meva feina.

“L’Oriol sempre ha fet les coses millor que jo, sempre. Però jo he sigut la primera a començar amb tot”

Creu que el fet de treballar amb la seva família en l’àmbit de la interpretació ha fet que en la seva relació es diluís el límit entre el teatre i la realitat?

Absolutament. El tema amb la meva família és que no se sap mai què és real i què és xou. A banda d’això, no deixa de ser una família tal qual amb les seves disfuncions: té una part bona i una part més caòtica. 

Què en destacaria?

Per exemple, a casa costa molt que hi hagi una jerarquia; hi ha com una espècie d’oda a la llibertat des que érem molt petits i això també té les seves conseqüències. Ens ho hem passat molt bé, però si no et posen límits tu vas fent i… 

A vegades surt malament.

Això mateix. D’altra banda, en el dia a dia sempre es busca el gag i això fa que en qualsevol discussió en què hi ha alguna cosa que fa gràcia, la discussió no saps com, però s’acaba. 

En prenc nota! Compartir casa i escenari amb un germà a vegades pot generar una certa comparació. Com ho ha viscut al llarg dels anys?

L’Oriol sempre ha fet les coses millor que jo, sempre. Però jo he sigut la primera a començar amb tot, saps?

Completament. 

Jo vaig començar a tocar la guitarra, però després venia l’Oriol i ho petava. I jo em deia “la guitarra ja no la toco”. Llavors vaig començar a fer hip-hop, em va seguir l’Oriol i ho feia molt millor que jo. Perquè l’Oriol és una persona que aprèn molt de pressa, té un do, és al·lucinant.

“Dins de la meva família, em diferencio perquè tinc una formació que la resta no té. Però fora del nucli familiar, em diferencio perquè vinc de la família que vinc”

Imagino que la comparació venia de dins, però també de fora, no?

Sí, ens han comparat i m’he comparat. Ara, amb el meu treball personal puc dir que em trobo en un altre punt molt diferent i ja no té la mateixa força que abans. A més, penso que mai ha estat del tot destructiu. L’Oriol a mi sempre m’ha valorat moltíssim, amb qualsevol cosa petita que feia. I això ha fet que jo senti que la comparació que tenia amb ell fos absurda. 

En aquesta línia, creu que en l’àmbit artístic ha buscat diferenciar-se del llegat de la família Pla-Solina?

Tenir la meva pròpia veu, no ho faig gràcies a diferenciar-me, sinó a sumar coses diferents. O sigui, dins de la meva família, jo em diferencio perquè tinc una formació que la resta no té, i amb això he buscat els meus camins. Però fora del nucli familiar, em diferencio perquè vinc de la família que vinc. 

I això la defineix?

Clarament. Vull dir, és difícil trobar gent que ha estudiat dansa, acrobàcies, clown i a la vegada té molta experiència en teatre de carrer des de ben petita. Tot suma. 

Com explicaria el seu estil?

Aquesta pregunta me l’estan fent últimament i la veritat és que encara no ho sé, d’acord? (riu) Estic en procés. No crec que pugui definir el meu estil per l’edat que tinc ni pel tipus de projectes que estic fent, crec que em queda molt per explorar.

“Em baso molt en el cos i en l’error; en tot el que és el personatge del pallasso i la seva vulnerabilitat”

Algun concepte clau?

Em baso molt en el cos i em baso molt en l’error; en tot el que és el personatge del pallasso i la seva vulnerabilitat. M’agrada molt treballar el fracàs. 

Aquest Nadal s’ha encarregat de la direcció del Petit Circ Laret, a l’Hospitalet de Llobregat. Ha pogut incorporar aquesta perspectiva amb la companyia?

Sí! L’error ha estat una de les temàtiques principals. 

Què vol dir?

És un procés que no es pot planificar perquè el fracàs de cadascú es troba en llocs diferents. Aleshores, com a directora, el que he fet és proposar exercicis als intèrprets perquè cadascú experimenti amb aquestes sensacions i, a partir d’aquí, anar estirant el fil per construir una peça que els fos propera. 

Li agradaria repetir l’any vinent?

M’agradaria que ho fes una altra persona perquè crec que el Circ de Nadal ha de rotar, però sí, ho tornaria a fer.

Amb tot, què li agrada més: dirigir o interpretar?

Les dues! No són comparables perquè són dues feines diferents. És a dir, s’aprèn molt dirigint quan veus els actors, el que sumen i el que resten. Després et poses en el lloc de l’intèrpret des d’una mirada molt diferent. 

Pot ser que prepari un gag que no tingui la rebuda que havia imaginat?

És difícil que els gags, si estan ben fets, no funcionin, però jo no penso en com el públic ho rebrà. Potser una persona riu, l’altra es mou a la cadira, hi ha qui aplaudeix… Sí que tinc expectativa en els silencis i en els moments de tensió. Això m’agrada molt. 

Es tracta d’això l’error, de generar incomoditat?

L’error per mi és trobar la vulnerabilitat. Sentir que l’escena se te n’està anant de les mans i ja no tens control de res. No és l’error des de la víctima, perquè el clown sempre accepta fracassar, sinó la certesa que has de fer el millor que pots amb el que tens. 

Com per exemple?

Doncs vas pel carrer i saludes molt efusivament a algú. I de sobte, t’adones que no és aquesta persona. Quan això ho poses en una escena, la gent connecta de cop perquè també els ha passat.

“Hi ha una distància entre la meva expectativa com a artista i la realitat”

Com ha construït aquesta mirada?

Els meus pares sempre m’han posat moltes pel·lícules de Chaplin i de Buster Keaton. Tots dos treballen des de la fragilitat i des del fracàs, i no els surt mai res bé. Això i també el fet d’entendre que sempre hi ha una distància entre la meva expectativa com a artista i la realitat.